Històries del ‘Bohemio’ i del seu propietari, el pescador Julio Cardona ‘Frit’

Divendres passat, al Club Nàutic Sant Antoni, es va celebrar la segona tertúlia del cicle Xerrades Essencials, on es concedeix la paraula a personalitats pioneres de l’illa. En aquesta ocasió, el convidat va ser una personalitat d’excepció amb un gran vincle a la badia de Portmany: Julio Cardona Frit, pescador, empresari i antic directiu del Club Nàutic Sant Antoni, a més de propietari del ‘Bohemio’, un llaüt centenari que figura entre les embarcacions històriques de la badia. La conferència va comptar amb una gran assistència de públic, que es va divertir amb les anècdotes del protagonista, que va rebre una ovació al final de l’esdeveniment.

Julio Cardona Frit va néixer el 7 de juliol de 1935 al Bar Frit, a Sant Antoni de Portmany. El seu pare era Juan Cardona Mayans, més conegut com Juanito Pau, propietari de la Peixateria Frit, l’única del poble, i de diverses embarcacions de pesca, en les quals va treballar mig Sant Antoni en l’època. Julio Frit, interpel·lat pel periodista Xescu Prats, que moderava la xerrada, va començar explicant l’origen dels tres malnoms pels quals es coneix a la seua família: Frit i Pau a Sant Antoni, i Refila a Vila.

L’últim d’aquests malnoms va ser heretat del güelo patern, Pep Cardona Pau, que es va casar en terceres núpcies amb una dona de Formentera cognomenada Mayans i coneguda com Refila. Juanito Pau, per part seua, va contreure matrimoni amb una de les germanes de Can Frit, amb la qual va tenir quatre fills: Pep, que era el major, Toni, Juanito i Catalina. Aquesta última era l’àvia de Pepita Gutiérrez, que va exercir com a alcaldessa de Sant Antoni de Portmany de 2011 a 2015. La dona de Juanito Pau, però, va morir al costat de la seua germana durant la grip espanyola de 1918. Així que Juanito va heretar el Bar Frit, de la família de la dona, i es va quedar cuidant de la seua sogra, que havia perdut la vista. Per a atendre-la i cuidar dels nens, va acudir a la casa una veïna de la localitat, Margalida Ribas, de sa Vinya, que anys després va acabar contraient matrimoni amb Juanito Pau. La parella va tenir dos fills: Alfonso i, quatre anys després, el petit Julio. D’aquí sorgeixen els dos malnoms de Sant Antoni: Frit i Pau.

El ‘Bohemio’, que avui segueix amarrat als pantalans del Club Nàutic Sant Antoni i forma part de la flota d’embarcacions clàssiques, va arribar a la familia Frit en 1914. Molts el consideren el llaüt més famós d’Eivissa i està aparellat amb vela llatina. Té una eslora de 7,35 metres, una màniga de 3 metres i un calat de 70 centímetres. El va adquirir Juanito Pau quan es va assabentar que existia un llaüt d’aquestes característiques que es venia a Mallorca. Estava acabat de construir i encara per pintar, al port d’Alcudia. A la drassana havien fet tres embarcacions bessones i les altres dos es van repartir per Mallorca i Menorca. Pau va pagar per ell unes 2.000 pessetes.

El ‘Bohemio’ no va arribar a Eivissa navegant, sinó a bord d’un dels motovelers que connectaven el port de Vila amb el de Palma. Els últims retocs i la pintura els hi van aplicar al port de Vila, abans de poder traslladar-lo a Sant Antoni a vela. Quan encara estava encallat al moll de la capital, lluent de mini, els mariners el lloaven contínuament i li preguntaven a Juanito com pretenia batiar-lo. Ell sempre els contestava que encara no ho sabia. Els mariners i pescadors del moll freqüentaven llavors un bar a les andanes anomenat La Bohemia. Llavors, algú li va suggerir que li posés aquest nom, el ‘Bohemia’. A Juanito no li agradava com sonava aquest nom en femení, fins que algú va replicar: “Idò, diga-li el ‘Bohemio”. A Juanito li va agradar la idea i així va ser com un dels llaüts de pesca més elegants de Sant Antoni va rebre també un nom igualment singular i evocador. Era una embarcació concebuda per pescar a la vela, equipada amb dues parelles de rems, i on podien treballar el patró i tres o quatre mariners. El primer motor no se li va instal·lar fins a 1926 i el velam tenia majors dimensions que el que llueix avui.

Julio es va criar a Sant Antoni en aquest ambient de pescadors, respirant l’atmosfera marinera i aprenent des de petit els secrets de la navegació. Va estudiar al col·legi que antigament ocupava l’Ajuntament vell i diversos cursos de batxiller per lliure, amb l’ajuda de Vicent Manyanet. Aquest professor particular, que va exercir com a mestre de molts nens del poble, és recordat per la generació de Julio com una persona molt intel·ligent, amb vastos coneixements sobretot tipus de matèries i fins i tot dominava diversos idiomes. Amb ell va aprendre algunes nocions de francès, que li resultarien molt útils en el futur. Anava dues vegades a l’any a l’institut de Vila per a examinar-se i acabar de preparar-se els temes amb Isidor Macabich i els altres professors que impartien a les aules de l’antic convent. Als 16 anys, va deixar els estudis i es va enrolar a la tripulació del ‘Bohemio’. Julio, igual que els seus quatre germans homes, tots més majors, estava destinat a convertir-se en pescador.

De nen, com als petits no els deixaven jugar en el Portmany, va fundar al costat de Vicent Marí Prats, que després seria alcalde, i altres xavals el club de futbol Hispània. Després ja es va fer jugador del Portmany i d’aquella època conserva una fotografia en la qual apareix un senyor amb gorra. Es tracta de Pedro Escartín, que va ser el primer àrbitre espanyol que va xiular un partit internacional. Es trobava a Sant Antoni de vacances i el van convèncer perquè xiulés un partit del Portmany contra el Formentera. Assegura Julio que els jugadors de l’equip contrari, en el transcurs del xoc, es van queixar amargament que aquell col·legiat no tenia ni idea d’arbitrar. Probablement no sabien que era un dels millors àrbitres d’Europa.

Julio tenia una cosa diferent als altres garrits de la mateixa edat: els seus padrins eren estrangers i aquesta singular condició també guarda relació amb el ‘Bohemio’. Els Kraer eren un matrimoni suís que residia a Barcelona i que viatjava ocasionalment a Eivissa a estudiar sargantanes, roques i animals singulars. Sortien a navegar amb el jai Gasí a sa Conillera i ses Bledes, fins que en una ocasió va irrompre un fort temporal de Tramuntana. Gasí era un gran mariner, però el seu vaixell era petit. El matrimoni va passar tanta por que, en arribar a la pensió Miramar, on s’allotjaven, li van demanar a Paco la Fonda, l’amo, que volien el millor llaüt que hi hagués a Sant Antoni. Va ser llavors quan Paco els va parlar del ‘Bohemio’ i els va recomanar que anessin a veure al seu propietari, Juanito Pau. Van acordar un preu i el pare de Julio va començar a portar-los a pescar llagostes i a pescar amb altres arts. Quan sortien a tirar les xarxes, els Kraer desembarcaven a algun illot, on romanien fins que el ‘Bohemio’ acabava la tasca.

A poc a poc va sorgir una amistat i, quan Julio va néixer, Juanito els va preguntar si acceptarien ser els padrins del nen. Ells van estar d’acord i van passar molts anys a Sant Antoni, ja que fins i tot es van construir un xalet prop del far de ses Coves Blanques.

Quan Juanito Pau va comprar el ‘Bohemio’, ja posseïa una petita indústria pesquera, amb una barca de bou, el ‘Catalina’, i dos llaüts més, el ‘Salvador’, que acabaria tenint un tràgic final, i el ‘Llaüt Petit’. A la flota treballava diferent gent del poble a més dels germans.

Dels seus primers temps de pescador, conserva una col·lecció de fotografies, com una a la que apareix amb Toni Tanca, sostenint tots dos una enorme rajada i altres del seu pare, arreglant xarxes sol o acompanyat per Toni Trull, al passeig. Julio va explicar durant la conferència que llavors calia assecar les xarxes perquè no eren de nilons, sinó de fil de torzal, un material molt més fràgil. Per aquesta raó, calia tenyir-les passant-les per aigua calenta amb carrasca de pi molta, que s’adquiria per sacs. El procés es desenvolupava a una zona molt pròxima al Club Nàutic Sant Antoni, on se situava el Tenyidor d’en Petit. Allí hi havia uns dipòsits molt grans, on l’aigua s’escalfava amb foc de llenya. Quan la mescla amb la carrasca de pi estava feta, les xarxes es tiraven dins un contenidor amb aquest líquid fins que s’impregnava amb ell tota la malla. D’aquesta manera, adquiria major consistència.

Abans de la guerra, molta gent del poble va pescar a bord del ‘Bohemio’. Estaven s’Estanyer, Corona, el pare de Toni Tanca, que era patró, i Vicent Mino, un republicà que va haver de marxar-se a Barcelona durant la guerra. Al port també es trajinaba amb grava i arena per a aprovisionar de material les noves construccions que anaven sorgint en aquests anys de desenvolupament després de la postguerra. El gènere es recollia a les platges pròximes, com Platges de Comte o Cala Codolar, i es transportava en llaüts com el ‘Vinyes’ i el ‘Es Vedrà’. Després es carregava en carros per a acabar de transportar-los fins a les obres.

Juanito Pau era un dels republicans significats del poble però, durant la Guerra Civil, va seguir com sempre, pescant i venent peix. Però quan estaven a punt de desembarcar els nacionals a l’illa, va marxar a Dénia amb el ‘Bohemio’ i cinc o sis polítics socialistes de la capital a bord. Poc després d’arribar a port, Dénia va ser bombardejada. Les bombes van provocar un fort onatge que va omplir el ‘Bohemio’ d’aigua i es va enfonsar.

Diu en Julio que el pare va decidir tornar a Eivissa amb el correu perquè no havia fet res dolent. A l’illa va buscar a un parell dels seus mariners, entre ells Vicent Ramon, i els va demanar que viatgessin a Dénia i traguessin al ‘Bohemio’ del fons del port. Encara que havien passat diversos mesos, van aconseguir reflotar-lo amb cordes, netejar-lo i arreglar el motor, que era un Kelvin.

Juanito Pau va haver d’anar d’amagat una temporada després de tornar a l’illa, pel seu passat republicà. Julio explica que era amic del cap de la Falange i que aquest l’avisava quan podia sortir del seu amagatall i moure’s amb llibertat pel poble. Julio va revelar va dir que solia disfressar-se de dona pagesa, perquè no l’atrapessin. Al final, va ser detingut i va passar un any tancat a la presó de Vila. Julio anava amb la mare a veure’l en l’autobús de línia, a pesar que els nens no podien accedir a l’interior de la presó del convent de Dalt Vila. Un dels guàrdies de la presó, que coneixia a la família, amagava al petit sota la seva capa i el colava dins la presó, deixant que Juanito Pau passarà una estona amb el petit, mentre la mare esperava fora. Julio tindria dos o tres anys. Després, el vigilant el treia fora amb el mateix truc.

Acabada l’estada a la presó d’Eivissa, Juanito Pau va anar a parar a la presó de Can Mir, a Mallorca, fins a ser jutjat. Com no havia fet res, el van deixar marxar.

Ja de retorn de la presó, Juanito va seguir amb la vida com de pescador i peixater. Julio recorda una anècdota relacionada amb el 18 de juliol, data a la qual el règim franquista enaltia l’alçament dels nacionals, i tota la gent del poble acudia a Cala Bassa a menjar i passar el dia. Al pare de Julio allò no li feia molta gràcia, però així i tot traslladava als seus amics. El motor Kelvin del ‘Bohemio’ treballava amb una finor impressionant i gairebé ni se’l escoltava, però costava molt arrencar-lo. En aquella jornada festiva, a l’hora de tornar, no va voler engegar-se per molt que ho intentés el motorista de l’embarcació. Ja estaven a punt de desistir i buscar algú que els remolqués, quan un dels viatgers va ensopegar i va trepitjar la manilla, encenent el Kelvin a la primera de manera involuntària.

Quan Julio va començar a pescar al ‘Bohemio’, als 16 anys, anaven a bord quatre mariners, que sabien arreglar les xarxes i les cosien camí a la pesquera. Ell, però, mai va aprendre a fer-ho. Sortien del port a rem, hissaven les veles i posaven rumb a sa Conillera o un altre lloc on calar les xarxes, mentre els mariners cosien. Al principi, ell s’ocupava de fer la compra per a l’esmorzar a bord, que cuinaven el patró, portar gasoil i coses per l’estil. Més endavant, als 18 anys, ja va començar a fer de motorista. Els patrons, en aquells dies, eren és jai Trull i es jai Gasí.

Diu Julio que el jai Gasí era molt rude i que tenia una habilitat singular. Quan bullien gerret a la barca per dinar i tots picotejaven mossets petits perquè cremava molt, el patró era capaç de empassar-se des de la cua fins al cap d’una llenguatada, deixant només l’espina. Julio també es recorda d’aquella ocasió en què van treure les xarxes tan carregades de boga que, en arribar a port, va haver de venir mitja família i amics a ajudar a separar el peix de les xarxes perquè no s’espatllés. Una imatge de foto Min va captar aquest moment. En ella apareixen, d’esquerra a dreta, Joan Tarba, Toni Trull, Julio Frit, Pep Ramon, Alfonso Frit, Pepe Endinyà, Juanito Pau i Toni Frit.

El peix més gran, però, el van atrapar a mitjan anys 50 en un tonaire que tenien calat prop de la Cova de ses Llagostes. En arribar allí es van trobar tots els suros enfonsats i de sobte el jai Esteve va descobrir la causa: un peix enorme havia quedat atrapat. Davant la impossibilitat de treure’l, el van arrossegar fins al port i allí van aconseguir hissar-lo. Era un esqual de cinc metres de llarg, incomestible. El greix, a força de bullir la carn, va ser utilitzada com a vernís per a les portes i finestres del poble.

El ‘Bohemio’ també va ser contractat per la construcció del nou dic del port. En els primers anys de l’obra, arrossegava la barcassa que transportava la pedra que sortia de la pedrera de Can Coix i que havia de configurar l’escullera. Una mica després, Juanito Pau va acabar adquirint el ‘Aníbal’ al Pòsit de la ciutat per tirar de la barcassa i proporcionar ajuda i aire als bussos que recol·locaven les roques. Toni Tanca exercia de motorista i Pep Muson ajudava al bus, que era un mallorquí descortès i mal parlat, que sempre els maleïa i criticava el treball. Un dia, no obstant això, Tanca es va cobrar la venjança. Va donar unes estirades al tub de l’aire i el bus va treure el cap a la superfície. Li va demanar que s’acostés i quan el va tenir a la vora de la barca, amb l’aigua al coll, es va baixar els calçons i va fer les seves necessitats damunt de l’escafandre. El mallorquí gairebé esclata de ràbia.

El famós llaüt, a més, va exercir el contraban en els anys de la postguerra, quan traslladava arròs i sucre de Dénia, a més de fer algun viatge a Mallorca amb tabac pota conreat a l’illa. També un altre llaüt de la família, el ‘Salvador’, es dedicava al comerç il·legal. Pep Frit, el germanastre major, va fer diversos viatges a Alger, on adquirien canvis de marxes, rodes de cotxe i altres recanvis automobilístics que a l’illa escassejaven. Sortien a calar les xarxes a es Vedrà i després el ‘Bohemio’ les recollia per ells, mentre navegaven amb rumb a la colònia francesa. Si algú feia preguntes incòmodes, simplement responien que el ‘Salvador’ i la tripulació s’havien quedat pescant a Cala d’Hort.

Pep, en el seu últim viatge a Alger, va morir a bord del ‘Salvador’. Viatjava amb Toni Soler, que era molt bon mariner, i Papissot, de Sant Josep, que exercia de patró. Es van trobar amb una gargalada i mai més es va saber d’ells. No va aparèixer ni un tauló, encara que una altra embarcació que es trobava per la mateixa zona i va poder salvar-se, va observar l’enfonsament. Va ocórrer al voltant de l’any 1945.

Julio va explicar durant la conferència que el ‘Bohemio’ era el llaüt més bonic que hi havia al port i que tothom se’l quedava mirant quan tornava de pescar. Però reconeix que per a anar a la vela no era el millor ni el més ràpid. Juanito Pau fins i tot va buscar un picapedrer que li construís un empedrat sobre la quilla, perquè aportés llast i estabilitat durant la navegació. A vegades competia amb el ‘Petit’, que no era tan elegant navegant a la vela, però sí més veloç. Si es dirigien a es Vedrà, quan el ‘Petit’ arribava a l’illot el ‘Bohemio’ encara estava a l’altura de Cala d’Hort. A motor, no obstant això, estaven igualats. El ‘Bohemio’ estava equipat amb el Kelvin anglès i el ‘Petit’ portava maquinària alemanya. Una vegada van lligar un fil de cosir d’uns set metres entre un vaixell i l’altre, a veure si es trencava, però no va haver-hi manera. Tots dos llaüts mantenien la distància de manera mil·limètrica a tot carbó.

Quan va arribar a Sant Antoni el Club dels Argonautes, la primera agència que va portar grups de turistes a l’illa, Alfonso Frit havia estudiat batxiller i es preparava per la revàlida. Va deixar els estudis quan li van oferir treball com a monitor de vela amb els Argonautes. Toni Vinyes, fill d’un fuster, havia estat el primer cap de la flotilla i després el va substituir Alfonso Frit. Mentrestant, Julio feia el servei militar (des de mitjan 1955 fins a mitjan 1957). Va passar els tres primers mesos a Cartagena fent la instrucció i després, com necessitaven xòfers a Madrid, el van destinar cap allí.

En tornar a l’illa, el seu germà li va oferir entrar als Argonautes com a monitor. El poc francès que sabia l’havia après al batxillerat amb Isidor Macabich i Vicent Manyanet, a les classes particulars. Amb els argonautes va romandre dos estius. Quan arribaven els francesos, el seu germà els repartia a les diferents embarcacions (atalans): el ‘Argo’, el ‘Singe Vert’ (Mico Verd) i el ‘Cabri’ (Cabra). El millor dels tres era el ‘Argo’, que comandava Pepe Ribas, mentre que Julio manejava el ‘Cabri’ i Leonardo Hormigo el ‘Singe Vert’. Eren embarcacions molt antigues portades de França, amb vela tipus Marconi, excepte el ‘Argo’, que la portava tipus balandro.

Sortien del port sense motor i els deien als francesos que preparessin les veles i, arribat el moment, pugessin el floc. Ja fora del moll nou, els indicaven quin rumb posar i els ensenyaven a navegar i maniobrar.

Julio també conserva algunes fotos d’alemanys fent turisme a bord del ‘Bohemio’. Aquesta nova dedicació va començar perquè el pare de Julio era amic dels Hanauer, propietaris de l’Hotel Platja, també conegut com l’Hotel dels Jueus. Havien fugit de l’Alemanya nazi i eren bons clients de la peixateria i els buscaven turistes per a acompanyar-los a pescar. Veien quan recollien les xarxes i, a canvi, pagaven 10 o 20 duros. S’emportaven 3 o 4 turistes per viatge. Anaven a s’Espartar, ses Bledes… Feien fotos i de tant en tant els regalaven alguna estrella de mar o algun cranc. S’ho passaven molt bé. Alguns fins i tot volien anar a la tarda per a veure com calaven les xarxes.

Ja amb Julio com a patró, anaven a l’hotel Ses Savines i agafaven 10 o 15 turistes i feien de transport de passatgers. Se’ls emportaven a Cala Bassa i a Cala Tarida. Aquest últim trajecte tenia un preu de 35 pessetes per anar i tornar.

Amb tot el que ha navegat Juliol, és sorprenent que l’única vegada que ha hagut de rescatar a algú que s’estava ofegant ocorregués fora de la mar. Va ser precisament en aquesta època de recollida de turistes a l’Hotel Ses Savines. En arribar amb el vaixell, va escoltar la dona del propietari de l’establiment, Francisco Marí, demanar auxili a crits. Julio va sortir corrent de la barca i es va trobar al petit de la família, d’uns dos anys, que havia caigut dins d’un pou estret, amb aigua, a uns tres metres de profunditat. Julio es va tirar al pou i va aconseguir treure al nen mig ofegat, amb l’ajuda del seu mariner, que va tirar des de dalt. No amb poc esforç, després van aconseguir ajudar-lo a sortir a ell. El nen, Rafel Marí, actualment dirigeix l’hotel. Llavors, el petit era de poc menjar i a l’únic a qui feia cas era a Julio, així que els seus pares li demanaven sovint que els ajudés amb ell i el nen sempre li anava darrere.

En aquells anys, Julio es va operar d’apendicitis a la Clínica Villangómez i el metge i propietari del centre sanitari li va preguntar al seu germà Alfonso, mentre visitava al pacient, a què es dedicava Julio. Llavors era molt aficionat a l’esquí aquàtic i quan el metge va escoltar que el malalt dominava aquest esport, li va proposar posar un negoci junts i ell el finançaria. El comandant de Marina els va concedir un lloc a la platja de s’Arenal, enfront de l’Hotel dels Jueus. El negoci va marxar vent en popa fins que el mecànic, Joan es Sifoner, fill d’en Vicent Bonet, va marxar a treballar al nou vaixell del club nàutic. Entre tots dos havien portat molt bé el manteniment dels motors, però, en quedar-se tot sol, Julio va haver de buscar un mecànic que li costava molt més, perquè venia d’Eivissa. En aquesta etapa també va fer classes d’esquí als argonautes, inclosos els de Formentera, durant un breu període de temps.

Julio i el seu germà Alfonso, a més, es van convertir en empresaris hotelers en obrir l’Hotel Ánfora en un terreny familiar, gràcies a una casualitat i a l’empresari Pep Berri, ja mort. Ells es trobaven fent una excavació a l’Avinguda del Doctor Fleming, més o menys enfront del Bar Toben, i Berri els va preguntar què tenien planejat construir. Li van respondre que volien edificar uns locals per llogar. Ell els va suggerir que per què no feien un hotel i va parlar amb els responsables de l’agència Global, perquè els financessin la construcció de l’immoble. Faritseu, propietari de la discoteca San Francisco, també va ajudar per a convèncer-los. Tenien estalviats uns diners, però encara els faltaven 4 o 5 milions, que finalment els hi va deixar l’agència.

Van aconseguir aixecar l’estructura, però, quan hi havia poc més fet, van haver de paralitzar l’obra perquè s’havien quedat sense diners. Julio coneixia a l’advocat de l’Estat José Luis Díaz, que de tant en tant portava amb el ‘Bohemio’. Era el propietari de la casa de Cala Saladeta i el va cridar explicant-li el problema. Alfonso va anar a visitar-lo a Madrid i, en arribar allí, el va enviar a veure al director del Banc Hipotecari amb una carta signada per ell. Quan aquest el va rebre, li va demanar 5 o 6 milions i, al poc temps, un empleat es va desplaçar a Sant Antoni a veure l’estructura de l’hotel. Van rebre els fons pocs dies després. L’Hotel Ánfora va quedar acabat en 1969 i va obrir les portes en 1970. Gairebé tot el que es facturava en els primers anys es destinava a condonar el deute, podent-lo cobrir en pocs anys.

Quatre o cinc anys després, van adquirir també una part de l’Hotel Helios, que varen tenir que tornar a batiar com Mar Amantis per un conflicte de marques amb una companyia mallorquina. Pertanyia a sis socis i un s’havia arruïnat, així que li van comprar la seua part per 10 milions. Alguns dels socis eren gent vinculada a la dreta i, donat el passat republicà del seu pare, Margalida no veia bé que els seus fills entressin en el negoci. No obstant això, van anar endavant i fins i tot van construir l’Hotel Helios II amb un dels socis. Julio mai va treballar directament a l’Hotel, sinó que es va dedicar a negociar amb les agències, fer cobraments i tasques per l’estil. Per a gestionar el seu dia a dia, comptaven amb directors professionals.

En aquells anys, ell i el seu germà Alfonso també van adquirir un snipe anomenat ‘Ereso’, que havia estat campió d’Espanya amb Paco March com a patró. Julio també es va fer contramestre del Club Nàutic quan era membre de la junta directiva i va ensenyar a alguns alumnes a navegar a vela. A més, va participar en regates amb dos grans esportistes com a companys: Daniel Ribas i Pepe Vinyes.

L’empresari Pepe Roselló, que llavors presidia Es Nàutic, assegura que Julio és un mariner extraordinari, capaç de fer canviar el vent a una embarcació sense quilla, simplement situant-se a la proa i movent-se.

Quan Juanito Pau va morir, el ‘Bohemio’ va ser heretat pels quatre fills homes que quedaven, encara que Alfonso i Julio els van comprar la seua part als germanastres majors, Toni i Juanito. Encara portaven turistes de tant en tant i sortien amb ell a pescar al volantí i a navegar a la vela. Fins i tot feien regates de vela llatina.

A la dècada dels vuitanta, durant el període 1984-1985, el ‘Bohemio’ va ser tret de l’aigua per a restaurar-lo. Se’l van emportar en tràiler al port d’Alcudia i allí, on havia estat creat 70 anys abans, li van substituir gairebé tota la fusta, peça a peça, respectant escrupolosament la seva línia, estructura i la arboradura original. El treball el va fer un expert mestre d’aixa, Joan Domingo Truyols, que a més era gendre de Miquel Domingo Calafat, es Curret, d’idèntica professió, que encara recordava haver treballat en ell quan tenia tan sols dotze o tretze anys.

Avui el ‘Bohemio’ continua sent el llaüt insígnia de Sant Antoni, gràcies a la tenacitat i l’afecte que la família Frit sempre li ha dedicat. I Julio Cardona Frit, una de les personalitats més estimades de la badia de Portmany.