Salvem Sa Badia

La torre d’en Rovira, el bastió defensiu que protegia la badia de Portmany de corsaris enemics

By 4 gener 2021 No Comments

Si es contempla la badia de Sant Antoni en tota la seva amplitud geogràfica, pot considerar-se que conclou pel nord en el Cap Negret, més enllà de Cala Gració, i pel sud en la Punta de Sa Torre, entre Comte i Cala Bassa. Històricament era així i per aquesta raó es va instal·lar en aquest segon cap, amb els esculls de Es Farallons als seus peus, una de les set torres costaneres de defensa que antany protegien la costa d’Eivissa, sota el nom d’en Rovira.

L’origen d’aquestes torres cal buscar-lo en la fragilitat de la costa pitiusa enfront dels atacs de pirates nord-africans i turcs. Els assalts eren constants i en ells es produïen morts, saquejos i fins i tot segrestos de veïns, amb els quals posteriorment es comerciava en els mercats d’esclaus d’Àfrica.

Si existeix un any infaust a la història pitiusa en aquest sentit és 1543. Primer va irrompre un oficial de l’almirall turc Barba-rossa, de nom Salah, amb una flota de 23 galeres amb les quals va arribar a la desembocadura del riu de Santa Eulària, atacant la localitat i penetrant amb els seus homes fins als territoris d’Arabí, Balàfia i Atzaró. Va ocórrer el 12 d’octubre i pocs dies després, idèntica quantitat d’embarcacions, probablement les mateixes, van arribar procedents de Formentera, llavors una illa deshabitada que proporcionava refugi als pirates, a Sa Sal Rossa. Van desembarcar un miler d’homes, que es van dirigir a la ciutat.

Els pirates van provocar tants estralls en aquestes dues expedicions que la Corona espanyola ja no va poder ignorar més aquest territori oblidat i per fi va ordenar la construcció de les muralles renaixentistes d’Eivissa. L’obra es va iniciar dotze anys més tard, en 1555, segons el projecte de l’enginyer italià Giovanni Batista Calvi, que després ampliaria el suís Gioacomo Paleazzo ‘El Fratín’. En paral·lel, a la fi del segle XVI, es van aprovar també dues torres costaneres situades a l’entorn de Ses Salines: la des Carregador, en un promontori rocós entre Sa Sal Rossa i Platja d’en Bossa, i la de Ses Portes, a més del bastió semicircular del Puig de Missa de Santa Eulària, que alguns historiadors atribueixen al propi Calvi. Pocs anys després, encara que ja en el XVII, es va erigir també la torre de planta quadrada aferrada al presbiteri de l’església de Sant Antoni.

En principi, aquestes torres costaneres s’utilitzaven solament com a talaia per a vigilar l’arribada d’enemics, però ja en el segle XVIII la Corona espanyola va decidir desenvolupar un sistema defensiu més ambiciós per a la costa pitiusa, que cobrís la pràctica totalitat del litoral. Els dos bastions que ja existien a la zona de ses Salines van ser reformats per a dotar-los d’artilleria i es decideix a més la construcció d’unes altres cinc torres: la d’en Rovira que avui ens ocupa, així com les d’es Savinar, Campanitx, Balansat i Portinatx, totes elles dissenyades per l’enginyer militar Juan Ballester de Zafra, cap a 1756.

La d’en Rovira, l’única de primera categoria, és la major de totes elles, encara que amb una estructura similar que manté les proporcions. Va ser construïda en 1763, sota les ordres de l’enginyer José García Martínez, i concebuda per a protegir a la població de Sant Antoni i alertar-la sempre que es produís un atac, ja que els pirates sovint s’amagaven darrere sa Conillera, s’Illa des Bosc o s’Espartar, esperant el moment més propici.

La Torre d’en Rovira va arribar a tenir dos canons al capdamunt i un nombre variable de funcionaris del “Cuerpo de Torreros”. En una ocasió fins i tot va arribar a comptar amb la protecció de vuit soldats. A més del terrat, dotat d’un muret de protecció, comptava amb dues plantes interiors. A la segona, per la qual s’accedia des de fora mitjançant una escala que podia recollir-se en un tres i no res en cas de desembarcament enemic, se situava l’estada dels vigilants. Allí pernoctaven, cuinaven i es refugiaven quan no estaven de guàrdia. A baix, mitjançant una escala corba adherida al mur interior, estava el polvorí i magatzems per a acumular aigua, llenya, aliments i altres productes.

Igual que les altres torres eivissenques, té forma troncocònica amb talús i uns murs extraordinàriament gruixuts, aixecats amb pedra calcària i morter de calç, a prova de canonades. A més, estava reforçada amb sis nervis de pedra de marès.

Quan els vigilants d’en Rovira albiraven una nau enemiga, corrien a la planta baixa per llenya. Si era de dia, l’agafaven del munt que estava verda perquè fes més fum. Si, per contra, ja havia fosquejat, triaven la més seca perquè la foguera agafés força i fos detectada de seguida. Quan això ocorria, des de la torre de l’església es repetia la mateixa alerta i a més es tocaven les campanes perquè la població corregués al temple a refugiar-se, ja que era el lloc més segur de tot el pla de Portmany.

En cas que els corsaris enemics desembarquessin als voltants de la torre, a la zona de Comte, els funcionaris sabien que estaven en perill imminent, amb l’agreujant que la seva torre, situada a tan sols 12 metres sobre el nivell de la mar, no ocupava un penya-segat inaccessible com sí que ocorria al Puig des Savinar, Balansat, Campanitx i Portinatx. No obstant això, tenien capacitat per a resistir un setge prolongat, ja que emmagatzemaven armes, aliments i aigua amb suficient abundància. L’habitual, no obstant això, és que l’enemic es decidís a atacar la vila de Sant Antoni, navegant a suficient distància perquè les canonades que projectava la torre d’en Rovira no poguessin fer-los mal.

En 1830, el corsarisme nord-africà va rebre un dur cop amb la conquesta d’Algèria per part dels francesos i les torres van anar quedant progressivament abandonades, davant l’absència de perill. En 1867, el “Cuerpo de Torreros” es va dissoldre, encara que alguns dels seus funcionaris es van passar al Cos de Carabiners. Ja en el segle XX, la torre d’en Rovira, en situació d’abandó, va passar a les mans d’una família, que la va reconvertir en habitatge, rebaixant els seus gruixuts murs interiors i dotant-la d’entrada a la planta baixa. L’exterior, no obstant això, va romandre pràcticament inalterat. Des de 1993 és Bé D’Interès Cultural i constitueix un dels monuments més representatius de la importància estratègica que ja en aquests temps tenia la badia de Sant Antoni.

Leave a Reply