DestacatSalvem Sa Badia

Quan els argonautes navegaven per la badia de Portmany

By 22 març 2022 No Comments

Argonautes i veïns de Sant Antoni, junts, a l’Hostal Tarba. Foto: Família Tarba

Divendres passat, al Club Nàutic Sant Antoni, es va iniciar un cicle de tertúlies denominat Xerrades Essencials, on es concedeix la paraula a personalitats pioneres de l’illa, com empresaris, artesans, artistes, pagesos, etcètera, amb l’objectiu de desenterrar i aprofundir en històries que, d’una altra manera, podrien quedar oblidades. Aquesta primera jornada va estar dedicada al Club dels Argonautes, una agència francesa que va desembarcar a la badia de Portmany en 1950, amb una activitat que es va mantenir fins a mitjans dels anys 60. La seva arribada constitueix un de les grans fites econòmiques i socials en la història recent de Sant Antoni.

Malgrat la seva importància, el pas dels argonautes per les Pitiüses és un assumpte completament desconegut per a la immensa majoria d’eivissencs i ni tan sols compta amb una entrada pròpia, per exemple, a la Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, on venen recollits gairebé tots els esdeveniments històrics, econòmics i socials de l’illa. La informació que existeix sobre aquest tema a Internet és molt escassa i ni tan sols apareixen entrades en francès, malgrat que va ser a França on es va originar aquesta empresa. Tampoc poden trobar-se fotos i l’únic testimoniatge que existeix de la seva presència és la memòria d’alguns veïns, que van atendre aquests singulars turistes, i les poques imatges que ells mateixos conserven de l’època.

Per a introduir el tema, la tertúlia va comptar amb dos veïns de Sant Antoni que van tenir contacte directe amb aquesta agència: Catalina Torres, de l’Hostal Tarba, i Pepe Torres Mossènyer, que va ser empleat de l’agència i posteriorment empresari. Tots dos van respondre a les preguntes del moderador i també van intervenir diverses persones del públic.

Dempeus, Catalina ‘Tarba’ i a la seva dreta, Pep ‘Mossènyer’. A l’esquerra, el periodista Xescu Prats, que va moderar la tertúlia

Prèviament al debat, es va projectar un documental del Nodo, que reflecteix com era l’Eivissa de l’època en què van arribar els argonautes. Aquesta pel·lícula va ser rodada per dos operadors de càmera anomenats Llopis i Martí, que van arribar a l’illa el 26 d’octubre de 1947, a bord del vapor ‘Ciutat de Maó’, i ofereix imatges tan insòlites com ses Feixes des Pratet en ple funcionament.

Cal assenyalar que els argonautes van ser pioners en el turisme de grups, sent la primera agència a operar a Eivissa, encara que Sant Antoni ja comptava amb turistes abans, que s’organitzaven el viatge pels seus propis mitjans. Els primers allotjaments que van obrir van ser les pensions Esmeralda, regentada per Margalida Portas, i Miramar, de ca s’Estany, amb Catalina Ribas al capdavant. Pel que sembla, les dos van començar a funcionar en 1932. El primer hotel amb veritables comoditats, destinat a turistes amb major poder adquisitiu, que acudien a estiuejar i gaudir del paradís que era la badia, va obrir les portes un any després, en 1933. L’Hotel Portmany, que encara perdura, el va posar en marxa l’empresari Josep Roselló Cardona, Pep de na Mossona, un home avançat al seu temps. L’obertura va coincidir amb el Gran Hotel de Vara de Rei, que en els anys cinquanta va passar a dir-se Montesol, i amb el Buenavista de Santa Eulària. I dos anys mes tard, en 1935, Rafel Marí, un altre pioner de Sant Antoni, va inaugurar l’Hotel Ses Savines, a la platja de s’Arenal.

Els turistes que arribaven a aquests establiments hotelers en els anys trenta eren sobretot catalans i francesos, que eren els que tenien més a prop el port de Barcelona, on agafaven el vaixell fins al port d’Eivissa. A Sant Antoni encara no arribaven vaixells de línia, ja que el port no disposava d’un moll en condicions i tampoc estava protegit. El dic d’abric el va construir, durant els anys 50, l’empresa Cuesta i Cano, per encàrrec del govern franquista.

Llavors no hi havia aeroport. Els primers vols nacionals van arribar a Eivissa a mitjan anys 50 i no va ser fins a 1958, després de condicionar-se millor la pista d’aterratge i altres instal·lacions, quan es van establir les primeres línies regulars, primer amb la companyia Aviaco, amb sortides a Palma i Barcelona, i poc després amb Ibèria, que enllaçava amb Barcelona i València. Aquest últim avió va començar a continuar cap a Madrid, de manera que els seus passatgers podien arribar a la capital d’Espanya, fent una escala, però sense necessitat de baixar-se d’ell. En 1961 es va instal·lar per fi la torre de control, que era una que s’havia desmuntat de l’aeroport de Palma, i l’aeròdrom per fi es va obrir oficialment al trànsit nacional. L’internacional, no obstant això, no arriba fins a 1966, després de diverses expropiacions a finques del Pla de ses Salines i noves ampliacions del recinte aeroportuari.

Malgrat la falta d’infraestructures, quan van obrir els primers hotels, el turisme ja prometia a Sant Antoni i acabaria convertint-se en la primera potència turística de l’illa. Aquests turistes, a més, convivien amb altres estiuejants de la capital, Vila, que tenien aquí les seves residències d’estiu. No obstant això, la Guerra Civil espanyola, primer, i la II Guerra Mundial després, que a més va provocar una terrible crisi econòmica a Europa i per descomptat a Espanya i la mateixa Eivissa, van tallar de cop el progrés.

Catalina ‘Tarba’, amb una parella d’Argonautes. Foto: Família Tarba

Després d’aquest període de sequera, una vegada s’arriba a la dècada dels 50, el turisme torna a aflorar a Sant Antoni. Famílies catalanes, franceses i algun britànic i alemany acudien a l’estiu als hotels esmentats i altres que anaven obrint, com el Sant Antoni, i llogaven també xalets a la platja de s’Arenal, es Molí i al costat de la platja des Pouet. Coincidint amb ells, en 1950, va començar a operar també el Club dels Argonautes, que va fundar el francès Ferdinand Laborey i que regentava amb la seva sòcia Jackie i la col·laboració de diferents persones del poble.

Un d’aquests veïns, que gaudia de la màxima confiança de Laborey i Jackie, era Toni Torres Costa, Toni Mossènyer, ja mort, germà major de Pep Mossènyer. Primer li van oferir portar l’agència a Juanito de s’Estany, però aquest no es va atrevir i els va recomanar a Toni, que va acceptar la proposta. Rebia un percentatge del que abonava cada client per l’estada, encarregant-se d’organitzar la infraestructura necessària per a donar-los menjar tres vegades al dia, durant un període vacacional d’unes quinze jornades.

La temporada dels argonautes durava tres mesos i ja en els primers anys arribaven més de cent al mateix temps, xifra que va anar incrementant-se progressivament segons s’ampliava la capacitat d’allotjament de Sant Antoni. Els viatgers eren joves francesos, des de 18 fins a trenta anys, universitaris en molts casos, joves matrimonis en uns altres, que feien veritable turisme actiu. Es passaven el dia a la mar, aprenent nàutica, navegant a vela i fent pesca submarina, a més de tota mena d’excursions. Ells van portar les primeres aletes per fer busseig que es van veure a Sant Antoni.

Catalina ‘Tarba’ i un argonauta sostenen un gran anfós agafat pels francesos. Foto: Família Tarba

El nom d’Argonautes guarda relació amb una de les llegendes gregues més antigues, la de Jason i els Argonautes, un grup d’herois que va tornar victoriós d’una missió impossible. Els argonautes eren els mariners del Argo, el vaixell en el qual viatjaven comandats per Jason, i, per tant, és un nom que significa gent aventurera i intrèpida; gent de la mar.

Diu Pep Mossènyer que al principi es van instal·lar en Ca na Sol, que era la casa d’un pintor peninsular i estava situada a Caló des Moro, molt prop d’on ara es troba l’Hotel Abrat. Dormien allí i menjaven al Bar Frit, encara que hi havia altres cases del poble on s’allotjaven, com per exemple al costat del Bar Escandell, en el passeig, o a Can Vinyes, Can Pere Toni i la casa de Toni de sa Conillera, fill del faroner, que vivia prop de l’església. Aquestes famílies buidaven alguna de les seves habitacions, ajuntant als seus fills en una sola si era necessari, i així obtenien un valuós sobresou.

Mossènyer també explica que els argonautes navegaven en uns velers anomenats “atalans”, de 10 o 12 metres d’eslora, en els quals muntaven 10 o 12 turistes al mateix temps, juntament amb els seus monitors, i que Laborey va portar de França. Els donava suport un llaüt, el ‘Montgó’, i fins i tot donaven la volta a Eivissa a vela. Diferents veïns del poble i de Vila treballaven com a patrons i monitors en els vaixells. Un d’aquests patrons era Leonardo Hormigo, igual que Alfonso Frit, Toni Angeleta i Pepe Ribas. Van ser els primers del poble que van aprendre a parlar francès. També exercien com a capitans i monitors els germans Pons, els Melis, que procedien de la ciutat. Un d’ells, Toni, havia estat campió d’Espanya de natació en la modalitat de crol.

Després de Ca na Sol i el Bar Frit, els Argonautes es van passar al Tropical, on hi havia menjador amb cuina i quatre habitacions. Llavors Pep Mossènyer feia la mili a artilleria al mateix Sant Antoni. Tenia 18 anys i anava a menjar diàriament a aquest establiment, ja que estava al costat del seu destí i el regentava el seu germà Toni. El cuiner era Toni Fèlix. D’aquí els Argonautes es van expandir a Can Tarba, on, ja llicenciat de les seves obligacions militars, va començar a treballar com a cambrer Pep Mossènyer, ajudant al seu germà, que també exercia com a cuiner. Sovint preparaven anfosos i altres peixos que els argonautes atrapaven durant les seves expedicions. Després es va incorporar també la pensió Monte Mar, a la Plaça d’Espanya, on hi havia menjador, cuina i bastantes habitacions, com una vintena.

Un altre veí de Sant Antoni, Toni Figueretes, que va impulsar un famós negoci de postals turístiques en aquests primers anys i que es trobava entre el públic durant la xerrada, fins i tot va posar data a l’arribada dels argonautes (juny de 1950) i va explicar que l’Hotel Sant Antoni també va acollir a argonautes durant anys.

Les oficines de Ferdinand Laborey se situaven a les famoses galeries Lafayette de París, però una de les principals seus eivissenques, com ja s’ha vist, era Can Tarba. Catalina Torres, filla del fundador, Joan Torres Escandell, recorda aquella època i va començar a treballar allí sent pràcticament una boixa.

Dia de matances a Can Tarba, quan el negoci encara era una fusteria. Foto: Família Tarba

Avui l’Hostal Tarba segueix al carrer Ramón y Cajal, al costat del camp de futbol de la Societat Esportiva Portmany i la nova estació d’autobusos. Uns anys previs a l’esclat turístic, la direcció d’aquest equip de futbol li va oferir a Joan Tarba la possibilitat de remodelar la seva vella fusteria i convertir-la en el saló social de l’entitat, i ell va acceptar. Catalina recorda que allí es celebraven balls i que un bunyol i un got de vi es venia llavors per dos reals. Aquella nau de uralita li va semblar a Ferdinand Laborey l’opció més convenient per a situar una de les principals seus dels argonautes.

La gran sala del Tarba va quedar transformada en un espai multiusos també condicionat com a menjador, amb llargues taules on els francesos desdejunaven, esmorzaven i sopaven diàriament. No cabia una agulla. Entre els qui servien el menjar hi havia una dona vestida de payesa, la qual cosa sens dubte cridava l’atenció dels francesos. Els serveis d’hostalatge, no obstant això, van néixer únicament amb set habitacions i un bany. Per això, a totes aquelles dotzenes de joves que arribaven al Tarba al mateix temps calia continuar distribuint-los a dotzenes de dormitoris llogats a les cases dels voltants, explica Catalina Torres. Els argonautes, en realitat, constitueixen l’origen de molts dels hostals i pensions del raval, ja que van començar sent habitacions per a aquests aventurers, que s’edificaven en el tancat que totes aquestes llars tenien a la part posterior, on es criaven animals domèstics per al consum i es conreava un hort.

Como no hi havia autobusos, el transfer dels argonautes des del port d’Eivissa a Sant Antoni el realitzava Miquel Maimó amb el seu camió de càrrega, col·locant dos taulons de fusta perquè turistes i maletes pugessin i baixessin. En arribar a l’Hostal Tarba, els viatgers eren repartits per les cases del poble. De la recepció s’ocupaven Catalina, que a vegades també ajudava a la cuina, igual que el seu pare i la seva mare, María Roselló Adelino. Al capdavant dels fogons continuava estant Toni Mossènyer. Es guisava amb una cuina econòmica de llenya, tenien una caldera d’aigua calenta també a llenya al soterrani i per refredar les neveres calia anar a la fàbrica de gel de l’hotel Portmany.

Els fills de Jackie, la francesa sòcia de Laborey en els Argonautes. Foto: Família Tarba

En aquests temps, Laborey i Jackie es passaven a Sant Antoni tot l’estiu, vetllant pel negoci. A vegades Jackie s’anava a banyar a la platgeta que hi havia darrere del moll dels pescadors. Era una dona molt maca, jove i moderna, que anava amb un bikini de dos peces, una cosa insòlita. Per allí va aparèixer una vegada un guàrdia i li va dir que no podia nedar amb un bikini de dues peces. Llavors, pel que sembla, Jackie li va respondre que quina preferia que es llevés: la de dalt o la de baix.

Amb els Argonautes també es celebraven balls, als quals acudien no sols ells sinó també molts joves del poble, atrets per l’atmosfera liberal i desinhibida de les franceses i els francesos. L’empresari Pepe Roselló, que també es trobava entre el públic, va recordar que a les nits s’organitzaven festes al menjador del Tarba. Els músics eren Mariano Trull a la bandurria, Toni Pujol a l’acordió i Juanito de s’Estany a la guitarra. Com no hi havia bateria, es colpejava el caixó, del qual s’ocupava un al qui deien es Manco, encara que en realitat li faltava una cama.

Pepe Roselló freqüentava el Tarba sempre que hi havia ocasió i assegura que el millor ballador de la parròquia local era Leonardo Hormigo.

Els argonautes també acudien a ballar a les noves sales de festes, on actuaven orquestres. En 1952 va obrir Ses Voltes a un xalet de s’Arenal, amb Alfonso Oya Simó com a director de l’orquestra, que acabaria sent alcalde. El seu nom artístic era Alfonso Rivero. I en 1954 va fer el propi Ses Guiterres, on actuaven, entre altres, Paco Torres i María Martín, que després obririen la seva famosa acadèmia de ball a la localitat. La va posar en marxa Alfonso Prats, de Can Bonet. També en 1954 es va inaugurar la pista de bitlles i sala de festes La Cala, dels Cava de Llano. I en 1956, després del tancament de Ses Voltes, Alfonso Rivero va crear la sala de festes Illa-Blanca-Ca Vostra, on ara està la discoteca Eden. Tots aquests llocs els freqüentaven els argonautes.

Catalina ‘Tarba’ amb dos veïns del poble, a la barra de l’Hostal Tarba. Foto: Família Tarba

Catalina Torres fins i tot va visitar les oficines del Club dels Argonutas a París, convidada per l’empresari, i el seu pare va estar treballant a l’hivern a una estació d’esquí que Ferdinand Laborey també regentava a Val-d’Isère, als Alps, gairebé a la frontera amb Itàlia. El francès també disposava d’un vedat de caça a La Manxa, on portava a caçadors francesos, i un altre al Txad, destinat a caça major.

Aquests primers viatgers van suposar un enorme contrast amb la forma de vida autòctona. La gent jove de Sant Antoni va poder entrar en contacte amb altres joves estrangers, que exhibien uns comportaments socials desinhibits i aportaven un alè de llibertat inèdit a Espanya. Aquesta situació va encendre una flama en la societat eivissenca i va canviar substancialment el comportament d’aquella generació. Hi havia coses que cridaven poderosament l’atenció, com per exemple que un noi i una noia compartissin la mateixa habitació d’hotel com a amics, sense ser parella. Era una cosa inconcebible a l’Eivissa de l’època, on les relacions humanes estaven sotmeses a unes normes fèrries i estrictes.

Diu Catalina Tarba que l’arribada dels francesos, i molt especialment les franceses, va ser un canvi dràstic en la vida de la seva generació. Llavors els joves eivissencs van començar a “anar de palanca” i a buscar-se núvies franceses, la qual cosa va produir no poques tensions en els festejos de tota la vida.

Catalina ‘Tarba’ la seva mare i altres membres de l’Hostal Tarba, davant l’establiment. Pot llegir-se una part del rètol del ‘Club dels Argonautes’. Foto: Família Tarba

Pep Mossènyer, després de treballar quatre o cinc anys al bar del Tarba, es va fer càrrec del Càmping Sant Antoni, prop del que ara és el Lidl, que també va començar a acollir Argonautes. Ho havia muntat un català, Andreu Llambíes, i li ho va traspassar a Laborey. Allí Pep ja es va fer responsable d’allotjar i donar aliment als argonautes, també a canvi d’un percentatge, amb el qual pagava els queviures i als treballadors. Li ho va oferir Laborey perquè el seu germà Toni ja tenia pro feina amb les altres seus. Ja tenien el Tarba, el Monte Mar i havien començat a operar a Formentera, on l’agència va arribar en 1958. Allí, la seu principal era l’hostal La Savina, llogant-se també habitacions a cases particulars, produint-se el mateix efecte que a Sant Antoni.

Al Càmping Sant Antoni tenien bungalows i unes tendes de campanya grans, amb quatre lliteres a l’interior. Arribaven a allotjar a més de cent turistes i amb l’equip de cuiners i cambrers els donaven menjar tres vegades al dia.

Diu Pep que va ser una època molt especial perquè la gent de Sant Antoni va passar de no tenir res o disposar d’alguna cosa amb la qual començar. Va ser la primera agència que va arribar a l’illa. El Club des Argonautes va romandre operatiu fins a mitjan anys 60. També explica que aquells joves sortien de festa i anaven a ballar, però mai van provocar un problema ni queixes a les cases i hotels on s’allotjaven.

Amb els anys, el Tarba també va prosperar i van anar ampliant el negoci, incrementant les seves plantes. En 1968 també van obrir l’Hotel Abrat, a la zona de Caló des Moro. Els dos establiments segueixen en mans de la família i ara tenen capacitat per a allotjar a centenars de persones.

Rafel Torres ‘Sastre’, durant la seua intervenció

Durant la xerrada també va prendre la paraula Rafel Torres Sastre, que va explicar que va ser monitor de vela durant un període que ell va definir com “els millors anys de la seva vida”, a bord d’un dels atalans de Laborey. Ell no sols va treballar a Sant Antoni, sinó que també es va passar diverses temporades a Formentera, ocupant-se dels argonautes que s’allotjaven allí. Un altre veí del poble, Julio Cardona Frit, va explicar també que ell va treballar com a monitor d’esquí pels argonautes, durant un breu període de temps en el qual va fer com trenta viatges a Formentera per a atendre també els argonautes allí allotjats.

El Club dels Argonautes, en definitiva, són part essencial de la història turística de la badia de Portmany i de la mateixa Eivissa. Van portar a milers i milers de francesos, que en molts casos es van enamorar de l’illa i van continuar venint durant molts anys.