Sense categoria

Marià Torres: “La badia hauria de quedar només per a embarcacions esportives i de pescadors, sense ferris ni port industrial”

By 16 setembre 2020 No Comments

Marià Torres (1957, Sant Antoni) ha viscut pràcticament tota la seva vida al costat de la badia de Portmany. Es va criar  Can Rafal, sobre el forn que regentava la seva família, a la cantonada de la plaça de l’església, i és una de les persones més respectades del municipi. Catedràtic en Llengua Catalana i Literatura, director de l’Institut Quartó de Portmany, candidat a alcalde en diverses legislatures pel partit socialista, conseller de Política Educativa i Cultura, director del Grup de Teatre Ca Nostra, col·laborador de la Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, historiador, autor de nombrosos llibres, medalla d’or de Sant Antoni… Es tracta, sens dubte, d’una de les persones que millor coneixen la badia, la seva evolució històrica i els costums associats a aquest territori.

Haver-se criat en un entorn com el de la badia de Portmany ha d’haver estat un privilegi…

Record que els al·lots de Sant Antoni sempre estàvem esperant el moment d’anar a la mar, ja fos estiu o hivern. Abans de marxar-me a Vila a estudiar, encara no tenia ni 10 anys, un amic i jo esperàvem que arribés el migdia per a sortir del col·legi i marxar-nos a la badia. Abans passàvem per el forn de la família i agafàvem un parell de pots buits de confitura de cabell d’àngel, de grandària industrial (8 o 9 quilos), que s’emprava per a fer ensaïmades mallorquines. En arribar a S’Arenal, ens descalçàvem i en mitja hora ja havíem omplert els dos pots de petxines. Després les portàvem al bar de S’Estany, en el Carrer Ample, i les canviàvem per una Coca-Cola cadascun. Van ser les primeres Coca-coles que m’he pres. En el bar bullien aquests mol·luscos i els servien freds, amb un tros de llimò, com a tapa.

Els garrits de Sant Antoni de seguida apreníem a preparar tot tipus de paranys per a agafar peixos i polps, o fer gambes. Record que en els primers anys de les sales de festes, recollíem les ampolles de cava usades, les foradàvem la base, introduíem uns trossets de pa i tapàvem la part de dalt. Quan les llises entraven, després no podien sortir. Les lliuràvem vives als pescadors perquè les aprofitessin com a esquer.

També fèiem gambes al costat de les roques i els molls del port. Nosaltres mateixos confeccionàvem els salabres. Agafàvem un sac, fèiem un cercle amb ullastre o sabina i el cosíem. Després afegíem quatre caps de fil per a poder-ho aixecar i una pedra com a mort, perquè es mantingués al fons. Finalment, lligàvem mitja sardina de casc i al capvespre les gambes es llançaven com a boges. Molt a poc a poc, aixecàvem la tela perquè si notaven que alguna cosa es movia sortien disparades. Portàvem una barça i un pot ple de serradís per a conservar-les vives. Amb elles pescàvem donzelles, esparralls…

Encara que a la meva família hi ha molts mariners, jo mai ho he set. Així i tot, als set anys vaig passar un estiu sencer contemplant com es construïen els llaüts a la drassana. Per allí treballaven mestres d’aixa com Moisès, de la família dels Manyans de Vila, i Es Calero, de sa Cala, que vivia aquí i va morir fa poc. Construir una barca ens semblava molt fàcil i amb un amic vam voler fer una xalana. Quan l’acabarem, vam pensar que ens havia quedat preciosa. La portàrem a la mar, malgrat que a penes havíem gastat un parell de taps de massilla per a aferrar la xapa. De seguida va fer aigua i ens vam mullar el cul. Encara ens feim un fart de riure cada vegada que recordem aquesta anècdota.

Aquella badia, però, ha sofert molts canvis…

En els meus records ja s’havia començat a reomplir tot el front de l’Ajuntament des de Sa Riba, que era l’entrada del poble, cap a la mar. Amb els anys s’ha continuat guanyant terreny a l’aigua. No sé si és bo o dolent, però a mi m’agradaria veure-la en el seu estat natural, encara que això, a través de la història, és molt relatiu. En temps àrabs les aigües del port arribaven a través de séquies fins al torrent de Can Prats, al costat de Can Guillamó. La transformació de la badia no és una cosa exclusiva del segle XX, sinó que s’ha produït al llarg de la història i això resulta difícil de criticar.

Cal destacar la importància que ha tingut el port i la badia de Sant Antoni dins de l’illa. Per exemple, des del punt de vista de com ha transformat l’Eivissa rural. El centre de Sant Antoni, a partir dels anys 50, va acollir a moltes famílies que van arribar de Corona, Sant Miquel, Sant Mateu… Molts homes es van fer mariners i ara les empreses que traslladen als turistes d’un costat a un altre de la badia són dels descendents d’aquelles famílies. Les dones, així mateix, van treballar en els restaurants i als hotels. M’agradaria veure a algun estudiant fer una tesi sobre aquesta qüestió, que és molt interessant des del punt de vista social.

Com descriuria l’evolució turística que ha experimentat la badia?

No he conegut el Sant Antoni dels dos primers hotels, quan va obrir el Portmany en 1933 i el Savines en 1935. Jo sóc del 57 i ja hi havia altres allotjaments, però sí record quan encara no existia un predomini del turisme anglès de hooligans, sinó que venien francesos, alemanys, suecs… L’experiència amb aquesta mena de turisme va ser molt interessant i vam aprendre moltes coses. Quan sents parlar als treballadors, molts ja jubilats, que atenien aquesta gent, o a empresaris de l’època, tots et diuen que caldria recuperar aquell tipus de turisme. Després, ja en els 70 i 80, va arribar la massificació del turisme jove anglès i tot es va descontrolar.

Jo no sóc tècnic en turisme, sinó que pertanyo al món de l’educació. No obstant això, com a observador extern em plantejo la importància que té, per exemple, la qualitat de la infraestructura turística; sobretot l’hostalatge. Què ens interessa més, tenir hotels de qualitat o molts apartaments en els quals no se sap molt bé qui entra i com es viu allí dins?

En aquests moments, també observo una reacció molt positiva per part d’alguns empresaris. A vegades ja són els fills dels qui van fundar l’empresa i han emprès una millora en categoria i oferta; una aposta per la qualitat que em fa ser optimista. Em pregunto quin és el pes d’aquests empresaris a l’hora de definir la promoció turística que es fa de l’illa.

Com creu que hauria de ser la badia dins de 20 anys?

Sota el meu punt de vista, no s’hauria d’envair més la mar. Hauríem de tenir la seguretat que les aigües estiguessin netes i eliminar els abocaments de qualsevol tipus de residu. M’agradaria veure la mar tan clara com després dels dos mesos de confinament que hem viscut fa poc. Sense sortir de la badia, ja hem pogut comprovar que la naturalesa és molt sàvia i, si la deixam tranquil·la, té els seus propis recursos per a regenerar-se. Fins i tot a zones de costa plenes de mecanxa i formigó van aparèixer pagellides.

No podem pensar en destruir el que s’ha construït, però s’hauria de fer un esforç entre els dos municipis i fer un cordó de preservació que impedís que es tiri més ciment sobre la costa. Caldria plantejar també una reforma urbanística de tota la façana marítima de Sant Antoni. Sempre he estat partidari que els dos ajuntaments s’entenguin en infraestructures i, per exemple, la idea d’un passeig marítim de baix impacte ambiental que continuï des d’Es Pouet cap a Port des Torrent i també des de Caló des Moro a Cala Gració em sembla molt interessant.

Sant Antoni com a destí, a més, hauria de tenir molta més vocació cap a la mar. Això significa potenciar encara més un turisme relacionat amb la nàutica i la naturalesa. M’agrada caminar cada dia i és fantàstic contemplar la quantitat d’ocells que al matí i al capvespre acudeixen a la badia. I si mires en els molls, pots veure deu o dotze espècies de peixos, caragolets, crancs, i vegetació, com a joncs, salicornia… La badia cada dia ens ofereix una lliçó sobre la naturalesa i la seva capacitat d’adaptació.

Què opina sobre la possibilitat que tornin els ferris a Sant Antoni?

La badia hauria de quedar només per a embarcacions esportives i de pescadors, sense ferris ni port industrial. Com a educador, haig de confiar en l’educació ciutadana i m’agradaria que els polítics fossin conscients de la responsabilitat que tenen sobre el present i el futur de la badia. Això implica que haurien d’adonar-se que és un espai natural al qual ja se li ha fet molt de mal i no se li pot infringir més.

Sant Antoni, a més, té un gran problema que és la infraestructura viària. Jo vaig ser a l’Ajuntament tres legislatures i recordo projectes com el que proposava obrir un carrer prop del far, cap a Sa Talaia. Però Sant Antoni no ha nascut per a tenir vies industrials que travessin el poble. La gent d’avui, tant els que viuen a Sant Antoni com els que vénen a gaudir-ho, no volen escoltar camions ni els sorolls característics d’un port industrial. Volen menjar tranquils a una terrassa.

Record quan la gent passejava fins al moll nou, on amarraven els iots dels senyors, mentre els seus tripulants gaudien d’un menjar a S’Olivar o El Refugi, que eren restaurants de primera. Aquest era un turisme realment interessant i al qual caldria tornar. Em sap greu la milionada d’euros que s’ha invertit en l’estació i caldrà dedicar-li molta imaginació per a aprofitar-la. Però mai ha funcionat ni funcionarà.

A més dels ferris, la badia té molts altres problemes, com els abocaments, el fondeig il·legal… Què creu que caldria fer sobre aquest tema?

Tants els ajuntaments com el Consell i el Goven haurien de fer un projecte d’eliminació. Segur que s’aboca molta brutor a la badia. Vas passejant i veus canonades que deixen anar aigües i no sé si són més o menys brutes. A Sa Punta des Molí, per exemple, hi ha tubs de PVC que s’endinsen 300 o 400 metres en la mar. Què fan aquí? Caldria desenvolupar un estudi seriós i buscar el compromís dels empresaris per a sanejar la badia. La part dels residus que surten d’embarcacions és molt difícil de controlar, però les canonades que venen de terra no tant.

Quant a la regulació dels vaixells, jo crec que s’ha fet bastant treball. El Club Nàutic és un punt de referència importantíssim i ha aportat moltes solucions, amb independència que fossin o no interessades. També ha contribuït a millorar la imatge de Sant Antoni, ja que la seva renovació és un dels elements més positius dels últims anys, i el treball de formació esportiva a la mar amb els al·lots també és molt valuós. Quant a la part dels pescadors, m’haig de posar nostàlgic. Ja m’agradaria tenir no un, sinó quatre molls vells amb llaüts de pescadors. Que es mantingués una confraria de pescadors encara més viva, amb ajudes, i crec que és possible perquè hi ha una planta de restauració que ofereix molta qualitat i vol aquest peix fresc. El vincle entre pesca i restauració és fonamental i aporta molta categoria a Sant Antoni.

I després està el turisme de borratxera…

La realitat és que el West End ja s’ha expandit fins a Ses Variades i Sa Punta des Molí. Si som realistes, és el turisme que tenim, encara que no ens agradi. Durant molts anys hem anat a lo fàcil i molta gent ha viscut d’això, però m’agradaria veure una reconversió. Això vol dir que s’hauria de fomentar un altre turisme. Jo sóc molt escèptic amb la mena de promoció que es fa a les fires internacionals. Segurament cal anar, però no sé quina és la incidència real d’aquestes accions. Tal vegada ens convindria més quedar-nos a casa i canviar l’estratègia de promoció, amb una visió diferent de Sant Antoni i de la pròpia illa.

Després de la Guerra Civil, Sant Antoni va ser un lloc pioner a Eivissa. Aquí va arribar tothom i, amb el turisme dels anys 60 i 70, es van establir unes condicions sense cap control. Des de l’Ajuntament no s’ha sabut mai controlar l’activitat del West End i s’ha imposat el tipus de turisme que tenim. L’any 1983 vaig entrar de regidor en l’oposició i ja es parlava del mateix que ara. És un problema complicat, però és l’Ajuntament qui ha de marcar l’activitat del poble.

Un altre dels elements característics de la badia són les praderies de posidònia. Creu que se’ls atorga la importància que mereixen?

Quan sóc a la platja i escolto a gent que se li aferra una fulla de posidònia i diu “quin fàstic”, sempre penso: Si tu sabessis…. Allà on hi ha posidònia significa que les aigües estan netes. Fins i tot va arribar a tenir una importància fonamental en la vida domèstica. S’emprava en la construcció, per a les cobertes de les cases, o com a llit per als animals en els corrals, mantenint-los frescos i desparasitats. I també en agricultura, per a generar un llit en noves plantacions on hi havia poca aigua, perquè així les arrels estiguessin humides. A Formentera, no fa molts anys, encara sembraven així les tomaqueres, amb fulles de figuera de pic i posidònia. Són tècniques de subsistència. En els anys 50 del segle passat, calia demanar una autorització i abonar una taxa per a poder retirar-la de les platges.

La badia és territori de llegendes?

Sí. I cal posar-les en valor. Seria molt interessant, per exemple, seguir la pista de S’Estanyol, aquest racó al costat de Es Pouet, antiga frontera entre Sant Josep i Sant Antoni. Si porta aquest nom hi ha moltes probabilitats que antigament la gent fos allí a recol·lectar sal. És una cosa que ja ocorria en els cocons de Sa Punta des Molí, on la gent acudia amb una cistella fins i tot en el segle XX.

I hi ha altres llegendes importants relacionades amb aquest entorn, com la que afirma que Anníbal va néixer a Sa Cova de S’Olleta de Sa Conillera, que ja està recollit en el segle XVII. I del torrent de Es Regueró, pel qual baixen les aigües de Sant Josep i Benimussa, es diu que hi havia ullals i remolins d’aigua que podien engolir a una persona sota el llit del torrent. La gent els tenia pànic i fins i tot es parla d’una ocasió en què va desaparèixer una persona, un carro i un animal de tir. Pel que sembla, aquests clots van acabar sent tapiats amb pedres.

Leave a Reply