Salvem Sa Badia

Pepe Roselló: “El port de Sant Antoni hauria de quedar per a un ús recreatiu, esportiu i turístic, sense la presència de grans ferris ni creuers”

By 8 juliol 2020 juliol 29th, 2020 No Comments

Amb aquesta entrevista al carismàtic empresari Pepe Roselló (Sant Antoni de Portmany, 1936), la iniciativa Salvem Sa Badia de Portmany inicia una sèrie de trobades amb grans personalitats vinculades al nostre entorn. L’objectiu és fer inventari, a través de la seva memòria i visió, sobre els canvis que ha experimentat la badia i reflexionar sobre quins camins hauria de prendre aquesta en el futur.

Roselló és professor mercantil universitari (Múrcia, 1959) i a més va cursar estudis d’hostaleria a Basilea (Suïssa), encara que tothom el coneix per la seva faceta d’empresari pioner i per secundar innombrables causes socials de manera altruista. A Sant Antoni va fundar negocis emblemàtics com els restaurants El Refugio, S’Olivar i El Rincón de Pepe, així com el Club de Jazz La Reja i les discoteques Playboy –anomenada Capri en els seus primers temps– i Playboy 2. El seu èxit més extraordinari, no obstant això, va arribar en 1989, amb l’obertura de la mítica discoteca Space. La va convertir, fins al seu tancament en 2016, en la sala de festes més premiada del món.

L’empresari, a més, va ser regidor amb els populars a l’Ajuntament de Sant Antoni durant dues legislatures, primer en 1970 i després en 1980. També és un dels fundadors del Club Nàutic Sant Antoni i va crear l’Associació d’Empresaris de Salas de Festes i Discoteques d’Eivissa i Formentera, que va presidir durant més de 20 anys.

Vostè és una de les vint persones que conformen el Comitè Ciutadà del Pla Estratègic de Sant Antoni de Portmany, que el gener passat va aprovar gairebé per unanimitat que els ferris no tornessin a la badia. Per què va defensar aquesta idea?

L’any 1983 es va produir un greu accident amb el ‘Rolón Plata’, operat per la companyia Flebasa, que a les cinc de la matinada va abordar en la maniobra el pantalà número tres. El transport marítim del port ha estat històricament un mal de cap per a l’Ajuntament de Sant Antoni. No només per aquest accident, que va poder tenir molt diferents conseqüències, sinó per la remor i les molèsties que creaven els vaixells amb el seu transport de mercaderies i passatgers.

Cal tenir en compte que l’única sortida del port passa pel passeig i aquest trànsit desvirtuava en excés la riba d’una població turística, ja amb molta activitat portuària pels vaixells de trànsit de la badia i d’excursions a la costa i les platges. Tot això es barrejava amb l’arribada de vehicles carregats de mercaderies i cotxes amb passatgers, que generaven embotellament, sorolls i contaminació.

A això hi ha que afegir que els vaixells, quan entren en el port, arriben a una velocitat i freqüència que generen ones que reboten en Es Pinet i Caló des Moro. Ocorre igual quan giren posant els motors en retromarxa, la qual cosa genera una altra gran ona amb fangs que deriva cap a la platja i la zona portuària situada al nord. També ocorre una cosa similar a l’operació d’atracada i partida, obstruint la bocana del port.

Les línies marítimes que enllacen amb la península i la resta de Balears són un recurs imprescindible per a l’entrada i sortida de mercaderies i passatgers, però ha quedat demostrat que el port d’Eivissa és suficient per a cobrir les necessitats de tota l’illa. El port de Sant Antoni hauria de quedar per a un ús recreatiu, esportiu i turístic, sense la presència de grans ferris ni creuers.

La badia de Sant Antoni des de Cas Xilenos, que llavors seria l’Hotel de los Judíos i després l’Hotel Arenal

Les xifres, de fet, demostren que sense ferris a Sant Antoni fins i tot han arribat més turistes a l’illa per via marítima i que l’ocupació als hotels de la badia fins i tot ha estat més alta. Amb quins arguments poden defensar la volta dels ferris els seus partidaris

Penso que hi ha una part de la ciutadania que està acostumada a aquesta activitat que es realitza des de fa tants anys, sempre discutida, i que ens enllaça amb la península a través de Dénia. Són favorables al fet que el port de Sant Antoni tingui una connexió alternativa al port de Vila.

Què li falta i què li sobra, al seu judici, a la badia de Sant Antoni?

Sobre tot li falta sanejament, aigua depurada, que no es produeixin abocaments tan escandalosos com els que vam poder veure en el document que es va presentar a l’Assemblea del Club Nàutic Sant Antoni, amb punts d’aigües negres que semblen erupcions volcàniques submarines. És una vergonya que l’aigua que tots paguem a través del rebut del subministrament, que hauria de tractar-se perquè quedés neta i innòcua, acabi a la mar en aquestes condicions. Preferim no veure-ho, però tots sabem el que està passant a la badia.

Quant al que li sobra, jo diria que soroll i activitats diürnes que trenquen l’harmonia dels temps, amb un desfasament horari que altera i modifica el comportament cívic de la gent jove. Aquestes activitats, pel soroll i les molèsties que generen, són incompatibles amb el normal funcionament del recinte portuari i amb el medi ambient.

La Bolera, en els anys 40. Estava situada just abans de la platja de S’Arenal

Vostè ha viscut la major part de la seva vida a Sant Antoni i cada dia s’aixeca contemplant la badia. Què representa per a vostè?

La badia és el paisatge de la meva infància i de pràcticament tota la meva vida. Igual que ens ocorre a tots els que som de Sant Antoni, em sento connectat a ella.

Cal subratllar que la badia era inicialment un port natural, amb arenals blancs per tots els racons on la naturalesa s’expressava. Va ser el Portus Magnus que il·lustra les cartografies marines i una part essencial en la defensa de la població, amb una església amb dos canons apuntant a l’oest, en connexió amb la Torre d’en Rovira. Aquesta i els altres baluards defensius que donen la volta a l’illa establien un anell de seguretat de 360 graus. Abans, fenicis, romans, cartaginesos, musulmans i finalment catalans i mallorquins van aportar una identitat cultural a una Eivissa que, durant tants segles, ha sobreviscut a totes les guerres i que en els nostres records podem referenciar.

Ha vist canviar per complet la badia. Com era abans de l’arribada del turisme?

La badia representava la sortida a pescar o a navegar, i sempre l’espera de la volta a casa. Era un món que oscil·lava al voltant de la pesca, la vela, el motor i la balandreta d’obres públiques que servia aliment i combustible als fars de Sa Conillera, Ses Bledes i És Vedrà.

La badia de la meva infantesa també eren banys a la platja de S’Arenal i beure aigua dolça a la font que brollava enmig de la mar enfront de l’Hotel Ses Savines. O és riuet al costat del Palau Riquer, posteriorment derruït per a la construcció de l’edifici Portus Magnus, on netejàvem els polps abans de portar-los a casa, i les barques varades en sec a la platja darrere del moll. La badia era la porta de sortida al sol i a la mar, i la volta a casa acompanyat pel far de Ses Coves Blanques.

A l’altura de l’Hotel Portmany, darrere del moll de pescadors i mitjançant un joc de corrioles, s’encallaven els llaüts sobre la sorra, per a reparar-los, calafatejar-los i pintar-los. També se li canviava la soleta, una peça de fusta que es col·locava sota la quilla i que era la protecció de l’armadura del vaixell. Record que fins i tot s’aprofitaven les monedes de dos canets de coure per a fer reblons. Era l’únic material que resistia l’oxidació de la mar.

També estava el torrent de Es Regueró, on quan hi havia grans pluges i baixava l’aigua roja anàvem a pescar anguiles amb esca, sedal i un bon ham. El vell Vicent Musón, que apareix en alguna postal antiga pescant amb el seu gambaner sobre la posidònia, venia gamba viva en pots amb serradures a sis canets, que adquiríem per a pescar al volantí. Era una persona entranyable que sempre portava els pantalons arromangats i que a més pescava palomides amb llises vives.

Postal antiga en la qual hi apareix en Vicent Musón, agafant gambes a la badia

En el moll pesquer antic, refugi de mariners, aquests estenien les seves xarxes per a assecar-les i reparar-les. Les bonitoleres de malla més gruixuda i els tunaires es desplegaven sobre el moll de Sa Riba, que anava del Bar Escandell a l’Hotel Portmany, i també al carrer Sant Mateu, que va ser empedrat amb lloses de Sa Galera. A l’hivern, ja seques i reparades, es guardaven en el magatzem de la casa del meu oncle Francisco Marí Llacer, Xico des Currué, que estava situat enfront del que avui és El Rincón de Pepe.

A les roques que hi havia on ara se situa el club nàutic existien dos dipòsits que s’escalfaven amb foc de llenya. Allí es tenyien les xarxes amb carrasca de pi seca i triturada per a donar-los consistència i color. En una ocasió un catxalot va quedar atrapat en el tunaire que hi havia en Es Cap Blanc. El van arrossegar fins al port amb el llaüt ‘Inés’ i el van pujar al moll. Van decidir fer oli amb el seu fetge en aquests dipòsits i van acabar originant una pudor terrible que es va estendre per tot el poble.

Hi havia també embarcacions que s’utilitzaven per a transportar grava i sorra. Els àrids s’amontonaven al final del moll dels pescadors. A un costat els Escandell tenien els seus munts i a l’altre els Vinyes el mateix. Tot es descarregava a mà amb cistelles o pales i després venien amb carros de calaix a per aquests materials i volta a començar. Els àrids es recollien a les platges i amb passarel·les de fusta es carregaven a bord. Quan aquests àrids no es rentaven i, per tant, s’usaven salats, acabaven oxidant el ferro de les estructures. Record també quan es van començar a construir hotels i a la zona de Ses Variades, al costat de les casernes militars, es fabricaven les bigues pretesades de Marsans. També a través de la badia van arribar el ciment i el ferro, permetent forjats que van canviar completament el nou urbanisme.

Pepe Roselló, en els anys 50, a bord del llaüt ‘Inés’, amb el qual ja s’organitzaven excursions turístiques per la costa

per a vaixells de més de cent tones. El meu güelo tenia un magatzem d’abonaments químics on avui està El Refugio i els sacs que arribaven al port, que pesaven 100 quilos, es descarregaven a mà amb corrioles i unes tenalles de ferro que els agarraven.

La balandreta d’obres públiques estava fondejada a l’abric del moll de pescadors, on fins i tot hi havia excusat, quan no existia a moltes cases. Era una embarcació molt marinera, que navegava a motor i vela i que transportava gasoil i aliments als fars. Estava sempre disponible per a serveis d’ajuda i seguretat, governada pel seu insigne patró Josep Pujol i amb el seu germà Jaume de mariner. El meu oncle Xico des Currué, germà del fundador de l’Hotel Ses Savines i que a més va tenir la concessió de Sa Cova de Ses Llagostas per a conservar marisc viu, era el motorista i va ser la persona que em va ensenyar a pescar, a remar i a fer nusos. El punt d’atracada a Sa Conillera es deia “L’Estancia” i des d’allí el petroli i els aliments per a les famílies que cuidaven del far es transportaven en un carro petit amb llandes de ferro. A mi em portaven a vegades per a ajudar-los a espitjar.

Abans de convertir-se en el faroler de sa Conillera, Toni Ribas, que a més era un gran pescador a pistola, era el patró del ‘Inés’, que havia evolucionat de llaüt de pesca a barca per a excursions. Portàvem als turistes a Cala Vedella, a Portinatx i a altres llocs, i després jo els preparava una paella amb foc de llenya, com m’havia ensenyat a fer la meva güela. Amb el que Toni pescava a pistola, ho preparàvem.

També és important recordar que a Sant Antoni els mestres d’aixà construïen embarcacions a l’escar de la badia. En els anys vint, abans de néixer jo, el meu avi Josep Prats Colomar i Alfons Ribas Piqué van finançar el major vaixell que s’ha fet mai a Sant Antoni, el ‘Villa de San Antonio’, que tenia 24 metres d’eslora. Per desgràcia es va incendiar en el port de Vila, després d’un primer viatge a Barcelona. A més de l’embarcació, que no estava assegurada, es va perdre bona part de la càrrega.

La Fonda Esmeralda i a continuació El Rincón de Pepe. Davant s’emmagatzemaven les xarxes de pesca

Com va evolucionar la badia?

El gran canvi es produeix amb la creació del moll nou, que és en realitat una obra gegantesca de protecció al port. El que abans era un moll de pescadors i refugi es transforma en un port d’interès general, amb major capacitat i garantia de seguretat. Record que el projecte el va desenvolupar l’empresa Cuesta y Cano allà pels anys 50. La pedrera està a Sant Antoni, molt prop del centre esportiu de l’Ajuntament de Sant Antoni, a Can Coix.

Aquesta inversió va ser aprovada durant la dictadura pel ministre d’Obres Públiques, el Comte de Valdellano, que era carlista igual que el meu güelo, Josep Prats Colomar, alcalde de Sant Antoni des de 1936 a 1940, així que tots dos compartien ideologia política. El fet que l’espigó tanqués els corrents del port, que roden al revés de les agulles del rellotge, fa que l’aigua que les marees impulsen a l’interior del port quedin embassades a un racó de la badia amb poc fons, convertint-se en un brou desagradable d’aigua estancada.

El dic nou en plena construcció. Aquesta era la barca que empraven els bussos durant les obres (anys 50)

A partir d’aquí comença el turisme. És important destacar que l’Ajuntament de Sant Antoni dels anys 50, amb l’alcalde Mariano Masiana al capdavant, va ser un avançat al seu temps, ja que es va convertir en el primer de l’illa a realitzar una obra de clavegueram i sanejament, que anava des de Es Molí donant la volta pel port fins a Caló des Moro, on discorrien les aigües residuals juntament amb les pluvials, encara que sense depurar. La depuradora va arribar més tard amb l’alcalde Alfonso Oya Simó, propietari de l’Hotel Marco Polo i de la sala de festes Illa Blanca. A partir de llavors, l’aigua es depurava i després s’abocava directament a la mar.

El solar on es va situar la primera depuradora el va cedir Ferrer de Monistrol, a qui van destinar a la guerra alemanya amb la División Azul. Era un home molt devot, considerat un heroi, al qual van condecorar amb la Creu de Ferro. Quan va tornar a Sant Antoni el van fer policia municipal i posava multes a les dones estrangeres per atemptar contra la moral, ja que portaven els calçons massa curts. Moltes eren franceses i arribaven per a fer turisme amb el Club dels Argonautes. Com no hi havia suficients allotjaments, els repartien en habitacions de cases particulars. Aquest és l’origen d’algunes de les fondes i pensions que van anar sorgint en aquells anys.

La primera torre elevada en el centre urbà va ser el Portus Magnus, amb catorze pisos, i a continuació el Tanit, amb un pis més. Així va començar l’operació “Babilònia”, a la qual també es va sumar l’Ali-Bey, a Ses Variades, i tots aquests edificis alts que han asfixiat el far de Ses Coves Blanques, ara museu i sala d’exposicions.

El dic, ja acabat (anys 50). Al fons, el camí pel qual es van traslladar tots els materials sense necessitat de travessar el passeig

Creu que la badia de Sant Antoni pot continuar sent un actiu de futur?

Per descomptat. Sant Antoni és una porta a la mar i el port constitueix el seu cor. L’autoritat portuària balear necessàriament haurà de reconvertir-se en un agent de gestió social i abandonar tant d’interès crematístic, per a revertir la zona portuària i que la població i les seves activitats es vegin reflectits en els seus objectius.

A veure si cedeixen l’estació marítima, que no s’usa, per a crear una sala de concerts, un teatre, una escola de música o un centre multicultural gestionat per l’Ajuntament que, en cas de necessitat, pugui ser reversible. És una cosa que ja ha passat, per exemple, al port de Màlaga.

Vostè és un dels fundadors del Club Nàutic Sant Antoni. Com recorda aquells principis?

El Club Nàutic Sant Antoni constitueix un exemple evident de la força que pot arribar a aconseguir una part molt significada de la ciutadania, quan aquesta s’uneix, es reuneix i realitza un acte fundacional massiu per a un projecte que tothom entén, vol i sap que no serà fàcil.

El meu germà Vicente Roselló, ja mort, va ser el gran promotor i gestor del projecte, secundat pel delegat de Ports, que llavors era Gonzalo García Garcimartín, amb Rafael Soler com a enginyer cap de Balears, al qual es va concedir la medalla d’or del club nàutic com a reconeixement i gratitud. La reunió d’aprovació es va celebrar el 31 de març de 1973 en els locals de la Deportiva Portmany. Record que també es van insacular els números i a mi em va tocar el 83. Els fundadors d’aquesta entitat vam ser més de 100 veïns. Jo vaig tenir el privilegi de ser el primer president i vaig estar en el càrrec 11 anys.

El cap de l’Estat fins i tot va manar un telegrama al club felicitant i agraint la seva constitució. Quan jo ja era el president, el Comte de Barcelona, güelo del Rei Felip VI, em va manar entrevistar-me amb el sotssecretari de la Marina Mercant per a gestionar la concessió del club nàutic, que es va obtenir del Govern central, ja que encara no s’havia fet la transició política del 78.

El Club Nàutic Sant Antoni va tenint un passat, un present i un futur esperançador, i com deia abans és un exemple del que pot aconseguir una població unida, remant tots en la mateixa direcció.

Turistes durant una excursió a bord del ‘Inés’, en els anys 50

Com li agradaria que fos la badia dins de deu anys?

Penso que s’ha d’abandonar la idea de convertir Sant Antoni en una nova base per a escala de creuers i impedir que tornin a produir-se aquestes massificacions que ocorren amb les arribades i sortides ràpides dels ferris. El port ha de quedar per a activitats nàutiques esportives i docents. Ha de ser un lloc de trobada i refugi, per a crear des d’aquí una obertura a la mar que connecti amb l’illa i els seus encants.

En aquest sentit, el club nàutic està desenvolupant una labor social i esportiva que ha culminat amb excepcional èxit i reconeixement. Hem vist sortir a esportistes d’elit i s’ha realitzat una important formació marinera en vela i rem. Ara acudeix al desafiament de mantenir el port i la badia nets, amb una aigua de qualitat, ecològicament tractada, cuidant els abocaments i la contaminació. És, per a mi, el repte més important de tots els que se li han presentat en la seva història; el més difícil i també el més oportú.

Em vénen a la memòria els estudis i experiències de l’oceanògraf francès Jacques-Yves Cousteau (1910-1997), comandant del ‘Calypso’. Les seves expedicions per mars i oceans van fomentar la defensa del medi ambient marí i l’aprofitament dels seus recursos. Entre els seus documentals més cèlebres destaquen “El món del silenci” (Le monde du silence, 1955) i “El món sense sol” (Le monde sans soleil, 1966), que tots hauríem de repassar de nou.

Al principi i al final, tots els problemes i solucions giren al voltant de l’aigua. Com s’usa, com es tracta, com es distribueix en forma de recurs i de quina manera es gestiona atenent el medi ambient. És, sens dubte, un dels grans reptes de la humanitat i la badia de Sant Antoni és un exemple més. Però és el que més ens preocupa perquè el futur econòmic i la qualitat de vida de veïns i empreses depenen d’això.

Pepe Roselló i uns turistes, durant una excursió a la cova de Cala Bassa

Leave a Reply