Salvem Sa Badia

Vicent Marí Prats: “Hi ha que evitar, costi el que costi, que tornin els ferris al port de Sant Antoni”

By 19 agost 2020 agost 20th, 2020 No Comments

Després de la primera entrevista amb l’empresari Pepe Roselló, dediquem aquesta segona trobada amb personalitats destacades de la badia de Portmany a un dels seus més il·lustres ciutadans: l’hoteler i polític Vicent Marí Prats (Sant Antoni, 1935), que es va convertir en el primer alcalde de Sant Antoni en democràcia (1979-1982), liderant la Unión de Centro Democrático (UCD). Marí Prats, a més, té una visió molt clara de la badia i és un veritable estudiós de la seva evolució geogràfica i històrica.

L’entrevista té lloc a l’Hotel Bellamar, una de les propietats d’aquest empresari, situat després de la platja de Es Pouet. Res més estacionar en el pàrquing, ja es percep la seva mentalitat pionera, perquè totes les places estan cobertes per plaques solars fotovoltaiques, destinades a produir electricitat. Encara no poden trobar-se en altres establiments. Marí Prats, a més, és fill de Pep Marí Colomar, s’Estanyer, que va ser l’últim alcalde republicà, fins a l’esclat de la Guerra Civil, en 1936, i que posteriorment es convertiria en home bo, figura precursora del jutge de pau, dirimint els conflictes que es produïen entre els veïns del poble.

Durant la conversa, Marí Prats advoca per una millora rotunda de les infraestructures sanitàries, per evitar la tornada de ferris al port i per impedir el fondeig incontrolat que aquest estiu torna a afectar a la badia.

Vostè és un gran estudiós de la badia i la seva evolució al llarg de la història. Què opina de la possible tornada dels ferris i de la saturació que existeix a l’entorn portuari?

Si alguna cosa hi ha que evitar, costi el que costi, és que tornin els ferris que porten passatgers, cotxes i mercaderies al port. Sant Antoni no pot suportar el moviment de fang dins de la badia que aquests vaixells provoquen durant les maniobres i tampoc el trànsit que generen a l’entorn del passeig. Sobretot perquè, en el seu moment, l’Ajuntament no va proporcionar una sortida cap al nord per al trànsit rodat.

Un altre problema terrible és l’excessiva densitat d’embarcacions. La badia té una capacitat limitada i cal tenir en compte que el club nàutic, que funciona molt bé, ja proporciona amarratge a més de 500 embarcacions i els pantalans de Ports IB acudeixen varis centenars. Aquests últims, per cert, s’emporten tots els diners que recapten a Mallorca. A aquestes xifres hi ha que sumar els que fondegen a la meitat de la badia de manera il·legal, que és un escàndol. Es dediquen a fer viatges clandestins i també fan de pensió, abocant tot a la mar. Molts fondegen sobre posidònia, danyant-la. Quan jo era petit, on ara fondegen aquests vaixells criaven els peixos i fins a les anclotxes.

A més, seria urgent dragar la badia perquè les seves profunditats són mínimes. A vegades, a la platja de Es Pouet, pots caminar 50 metres i l’aigua t’arriba pel genoll i a S’Arenal ocorre una cosa semblant. Si hi hagués més profunditat, l’aigua circularia millor i no s’aixecaria aquesta capa de brutícia que ara emergeix cada vegada que passa un vaixell o els propis banyistes caminant.

El port, en tot cas, no es va concebre de manera adequada, perquè l’espigó, que en el seu moment van criticar molt els pescadors, hauria de fer-se fet des de la Punta des Gánguil, al principi de Ses Variades, apuntant cap a Punta Xinxó. D’aquesta manera hauria quedat a resguard dels vents de mestral, que ara constitueixen el seu punt feble.

Ha canviat molt la badia al llarg de la història?

Té poc a veure amb com era en el passat; fins i tot el més recent. N’hi ha prou amb observar aquesta foto dels anys trenta (es refereix a una imatge gegant que decora el saló principal de l’Hotel Bellamar), en la qual apareix la pagesa de Can Pere Marc. Jo he viscut una badia així durant molts anys i he investigat sobre el seu passat. Antany era fins i tot molt més gran que en aquesta imatge. Hi ha dades que assenyalen que la badia arribada al camí general, que era l’única entrada a Sant Antoni abans de la carretera de Vila. Quan es va fer aquesta última va caldre desviar el torrent de Buscastell, que desembocava entre l’hotel Marco Polo i l’edifici del Crèdit Balear. La mar arribava al camp de futbol i l’estació d’autobusos. Fa milers d’anys entrava fins a Can Guillamó, on està la gasolinera.

Jo penso que la torre de defensa que van construir els fenicis, en el mateix lloc on se situa la de l’església, es va construir per a defensar-se dels romans i havia de situar-se on llavors es trobava el port. Els fenicis van habitar a la zona dels feixetons, al nord del camí general, on s’han trobat restes. El cementiri dels fenicis, a més, estava a 100 metres de l’Hotel Bellamar, on l’arqueòleg Carlos Román va fer unes excavacions entre 1907 i 1912. Sempre dic que els meus fills viuen en un cementiri perquè la seva casa ocupa aquest lloc. Després de l’excavació, el meu besavi Toni Frit, propietari de tot aquell bosc, va fer feixes i les va sembrar de figueres i ametllers. Les parets es van fer amb les pedres de les tombes fenícies, que després es van aprofitar per a fer els fonaments de les cases.

Vicent Marí Prats, al costat d’una imatge de la badia presa en els anys 30

Com recorda la badia de la seva infància?

Quan érem nens mai ens banyàvem a la platja, sinó que sempre estàvem pel moll entre els pescadors. Hi anàvem dues vegades al dia i érem bastant entremaliats. Nedàvem i després ens assecàvem al sol, perquè no portàvem tovallola, sinó tan sols un taparrabos. Al costat del moll hi havia un fang fi i fosc, que anomenàvem “monopolio”. Quan ja t’havies assecat, venia algun amic i et tacava amb ell, així que havies de tornar a l’aigua per a llevar-te’l i esperar una altra vegada a assecar-te. Al final arribaves tard a casa per a esmorzar i et renyaven.

La nostra infantesa transcorria entre uns jocs que ja no existeixen. Sortíem a la mar i fèiem regates a rem amb xalanes; i en els molls jugàvem a barrabàs, piola, camesroges, Sant Joan de les coses…

Quan tenia 12 o 13 anys, em vaig ajuntar amb Joan Petit i vam fer llençes i un palangró de 28 hams. Els dies que plovia agafàvem caragols i pescàvem anguiles; i en el moll vell posàvem llençes i agafàvem anfosos de mig quilo. Cada dia, dos o tres. Les anguiles les veníem i la nostra millor clienta era Catalina Mestre, que tenia una botiga de verdures i feia arròs amb anguiles. Jo mai ho vaig menjar perquè no em venia de gust. Ens vam dedicar a la pesca durant tres anys.

Què opina de l’evolució que ha experimentat la badia?

Jo sempre dic que Déu ens va donar una badia preciosa, tal vegada la més bonica del Mediterrani, però els humans i els elements ens hem ocupat de destruir-la. La badia actual ha sofert molts intents d’agredir-la. Record, per exemple, un projecte presentat pel Capità Escartín, que encara hauria d’estar arxivat a l’Ajuntament de Sant Antoni, encara que probablement està traspaperat. Volia fer un espigó que sortís de Sa Punta des Molí i construir un casino a la meitat de la badia. El projecte va estar a exposició pública i el meu pare va presentar un escrit explicant el que podia representar omplir de formigó tota la badia. Per sort ho van entendre i al final es va parar.

Posteriorment va venir el Sr. Cava de Llano i, en el racó del port, al costat de la carretera de Sant Josep, va fer un minigolf al costat de la desembocadura del torrent de Buscastell. Després del minigolf va instal·lar també una pista de bitlles, després un bar i posteriorment una sala de festes, guanyant terreny a la mar i ocupant el racó de Es Jonquet, on antany portàvem les ovelles a pasturar. L’any 63 o 64 va desaparèixer per un incendi. Es deia La Bolera, funcionava molt bé i tenia una orquestra meravellosa. Molts dels seus músics han viscut i mort aquí.

Llavors la mar arribava a Sa Barandilla, la paret que es va aixecar per a suportar la mar a la carretera d’entrada al poble. Entorn de 1900, davant de l’Ajuntament, es va implir de terra i es deia la draga de Sant Agustí, que començava davant del carrer Sant Vicent i anava fins al moll vell, on els pescadors assecaven les xarxes i els tunaires.

L’espigó del port va començar a construir-se en els anys 50 i ho feia una companyia madrilenya anomenada Cuesta y Cano. Van arrendar el Puig d’en Bassora i van començar a extreure pedra. Com a la pedrera generaven una gran quantitat de mecanxa (enderrocs de pedra i terra) i no sabien on tirar-la, a algú se li va ocórrer fer un altre ompliment enfront de l’Ajuntament i així va sorgir el primer Passeig de ses Fonts, que després es va omplir de pebrots silvestres. El passeig es va fer en temps de l’alcalde Masiana. Aquests farciments es van estendre per una superfície d’uns 10.000 metres quadrats, des del Bar Escandell fins a la carretera de Sant Josep. Posteriorment va venir el batibull de la construcció dels hotels i tots van fer un emissari, com el Palmira, l’Arenal, el Savines o el Badia. Cadascun s’endinsava a la mar 50 o 60 metres.

I van començar els abocaments…

Com és lògic, tota la matèria fecal s’evacuava a la badia, sense depurar. Tot això va provocar que la mar s’embrutés tant que va morir tot: les algues, les ortigues i tots els alevins de peixos que es criaven aquí. Quan jo era petit anàvem a fer gambes amb un gambaner i cada vegada arrossegàvem un munt d’alevins de déntol, anfós… Era una granja de peix increïble i va desaparèixer tot; també les cloïsses, els crancs, les gambes… No va quedar res i aquesta infecció va durar almenys deu anys.

Quan entra Alfonso Oya com a alcalde, es comença a parlar de la companyia Vegarada i comencen a tirar canonades per tota l’illa per a subministrar aigua. El propi Oya deia que després dels fenicis, l’obra de Vegarada era la més gran que s’havia fet mai a Eivissa. Creia tant en això que va fer la depuradora a 80 metres del seu xalet, on vivia la seva família. De fet, a Sant Antoni es va fer la primera depuradora de Balears i en principi va funcionar molt bé, però com el manteniment era zero i van començar a cremar-se motors, va acabar sent un calvari, amb olors pestilents.

No obstant això, la pitjor part sempre se l’ha emportat la badia. Es va fer una estació de bombament davant l’hotel Sant Antoni i d’aquí una altra davant del moll vell. De Ses Coves Blanques sortia un tub d’uns quaranta metres. Avui encara existeix i exerceix com a emissari d’aquestes estacions de bombament. També hi ha un sobreeixidor situat davant de l’hotel Sant Antoni, que desemboca en el racó on atraquen els vaixells de les excursions marítimes. Un dels grans problemes de la badia és que el corrent entra pel sud i porta tota la brutícia i sorra cap al racó del port de Sant Antoni.

Quant als abocaments de terra i pedres que guanyaven terreny a la mar, es van continuar produint. A continuació del que va fer Cuesta y Cano, es va construir la doble carretera que hi ha d’entrada i va fins al mur. L’antic escar i totes les roques van quedar cobertes. Amb posterioritat, es van guanyar altres 8 o 9 metres més a la mar, fins a la zona on se situa el club nàutic.

En els anys 60 els vaixells de mercaderies ja arribaven al port i fins i tot es va instal·lar una grua en el martell, on van començar a amuntegar-se els contenidors, que eren de la companyia Iscomar. Després van arribar més navilieres i Flebasa va començar amb els vaixells de passatgers. Una altra vegada es decideix emplenar part de la badia i, jo crec que equivocadament, es fa l’estació marítima. El dia en què es va posar la primera pedra em vaig dirigir a la consellera i a l’alcalde, i els vaig dir que no podia felicitar-los perquè allò representava un desastre per a la badia. L’estació hauria d’haver-se construït baix Ses Coves Blanques i ara tenim una cosa que no serveix per a res. Mai se li ha donat veritable utilitat.

En 1961 o 1962 també va visitar Sant Antoni el governador civil José Hellín Sol, que va ordenar que es fes una estació de bombament a la platja de Es Pouet i fins i tot s’instal·lessin canonades modernes de color negre i es fessin altres estacions de bombament fins a Punta Pinet. El pressupost era de 190.000 pessetes. L’increïble és que aquella instal·lació no ha funcionat bé un sol dia. Gairebé totes les obres públiques són així. És molt difícil que trobar una amb la qual s’hagi encertat. En aquestes mateixes dates, des de l’hotel Badia i el Savines, els propietaris del quals eren regidors, es van instal·lar canonades que conduïen les aigües brutes a l’estació de bombament del futur passeig. Quan es va fer el nou passeig, es va renovar aquesta conducció. L’únic hotel d’aquella època que mai ha tingut emissari és el Bellamar (1969), perquè en obrir ja existia aquesta canonada i ja es bombava directament perquè les aigües residuals anessin directament a la depuradora. En qualsevol cas, com la depuradora no funcionava bé, les aigües fecals acabaven abocant-se a la mar a través de l’emissari de Coves Blanques.

Més tard va haver-hi altres grans projectes urbanístics, com per exemple quan Pepe Musona va comprar Sa Punta des Molí i pretenia construir un edifici de 22 pisos i un altre de 14, fins i tot amb heliport. Una altra curiositat és que l’alcalde Mariano Masiana pretenia coinvertir la font d’aigua dolça que hi ha a la meitat de la badia en un doll com el Jet d’Eau de Ginebra. Hauria estat un gran atractiu, encara que fora d’aigua salada. Per descomptat, va tenir partidaris i detractors. També una companyia suïssa va voler fer un port esportiu en Sa Punta des Molí, ja en temps de la democràcia, encara que els va ser denegat.

I així podem arribar fins avui, on ens trobem que aquest projecte que va iniciar José Hellín, amb múltiples estacions de bombament que arriben fins a Es Caló de S’Oli i que està totalment caduc i perd per molts llocs. És molt difícil mantenir els motors perquè funcionin sempre i com és lògic cada dipòsit té un emissari d’emergència. És una instal·lació impossible d’eliminar i no queda més remei que assumir-la. S’hauria de fer tota la instal·lació nova i per a això es necessita un capital difícil de reunir.

Al final, a Es Caló de S’Oli també hi acaben les aigües residuals de Port des Torrent i d’aquí van a la depuradora. Tots els anys, la instal·lació, a l’altura de l’Hotel Bergantín, rebenta i la brutícia acaba a la mar pel torrent de S’Estanyol. En part, aquesta canonada no funciona correctament perquè genera bosses d’aire, que és com si omplissis l’interior de dinamita. En el seu moment li vaig dir a l’Ajuntament de Sant Josep que haurien de posar vàlvules perquè pogués sortir l’aire, però fins i tot amb elles resulta molt difícil que una instal·lació d’aquestes característiques funcioni bé. Cal tenir en compte que el desnivell respecte a la depuradora és de 70 metres i això implica una pressió enorme. A més d’aquesta canonada, hi ha una altra que condueix les aigües depurades una altra vegada a la mar a través de l’emissari de Es Caló de S’Oli. És la zona on l’Ajuntament de Sant Josep ha fet un altre edifici, que jo crec que tampoc serveix per a res.

L’emissari és un dels grans culpables dels abocaments que avui embruten la badia. El corrent entra per Sa Conillera, va costa a costa i arrossega tot el que troba al seu pas cap a l’interior. Fins i tot si s’aboca sorra a la costa, aquesta acaba dins. L’emissari ha sofert accidents molt greus, com el succeït l’any 90 o 91, quan va rebentar i tota la badia va quedar de color mel, per dir-ho suaument. De tot això hi ha diversos escrits que vaig fer i vaig dirigir als alcaldes de Sant Josep i Sant Antoni, i també al president del Consell. Mai vaig rebre resposta de ningú. L’emissari va rebentar perquè a través d’ell arriba aigua dolça i això atreu als caragolets, que crien i tapen les sortides. Com l’aigua cau des de la depuradora amb un desnivell de 70 metres, la pressió és immensa. Avui aquest emissari torna a estar completament rebentat, malgrat que sembla que ningú ho vol dir. Caldria canviar-ho sencer, fer amb més capacitat i a més escometre una altra depuradora a la zona de Port des Torrent perquè sinó aquest desastre no té remei. Quan estem en plena temporada, excepte enguany que és de desgràcia, amb aquesta infraestructura no n’hi ha prou.

La badia de Sant Antoni en els anys 50, fotografiada des de la platja de Es Pouet

Vostè, a més d’empresari hoteler, va ser el primer alcalde de la democràcia…

Sí, alcalde en la primera legislatura. Em recordo molt d’aquella època perquè vam entrar en un ajuntament que s’emportava a l’antiga i vam intentar modernitzar-lo i posar ordre en algunes coses. Aconseguirem fer molt amb un pressupost irrisori. El primer era de 82.000 pessetes i quan em vaig anar l’havíem pujat a 202.000. Amb ell vam poder fer coses que eren molt necessàries, com per exemple la Casa de Cultura, que no va poder exercir com a tal perquè de sobte ens trobem amb 300 nens arribats de la península, fills de treballadors, que calia col·locar perquè no tenien escola. El creixement demogràfic, en aquells anys, va ser molt ràpid. El primer que van dir aquests darrers governants és que la tombarien, creixerien i farien virguerías. Crec que aquestes manifestacions van ser massa prematures i triomfalistes perquè encara no coneixien què és un ajuntament. Administrar i fer el gust a tothom és una tasca impossible.

Com hauria de ser la badia del futur?

Jo l’única cosa que demano és que a la badia no es facin coses rares. Tot és qüestió de neteja i cal incorporar poc més. La badia està excessivament empleada i no veig que existeixin solucions noves. Els remeis són vells però no els hem sabut fer ni mantenir. No sóc massa optimista. M’agradaria veure que es dedica més energia a arreglar les coses. Si tot el que ja hi ha ara s’arreglés i funcionés bé, no reconeixeríem la badia del bé que estaria.

Leave a Reply